Al voltant de la Festa Major de Vilanova i la Geltrú...

Fa pocs dies l’amic Sixte Moral feia una reflexió a l’Eix Diari, sobre la necessitat de repensar la Pabordia i la pròpia festa després de tots aquests anys d’evolució i ens convidava a implicar-nos en aquest debat. Li agafo la paraula i exposo alguns dels meus punts de vista.

Coincideixo amb ell sobre l’oportunitat d’obrir un debat al voltant del model organitzatiu de la Festa Major aprofitant els trenta anys de Pabordia, més la vintena de la “Comissió de Recerca i Promoció de la Cultura Popular”. És un període de cinquanta anys de Festa Major que acumula prou experiència per fer aquest balanç i extreure’n conclusions.

Entre el 1985 i el 1990 (aproximadament) vaig formar part de la “Comissió de Recerca i Promoció de la Cultura Popular” com a tècnic municipal de cultura. També, a partir dels meus estudis en psicologia social i gestió cultural, he pogut conèixer i valorar la importància de la festa per a la nostra col·lectivitat: el seu caràcter ritual i transcendent.

Hi ha dos tipus de paisatges que organitzen les col·lectivitats humanes: el paisatge geogràfic i el paisatge temporal. Espai i Temps. Fa pocs dies Josep Vicenç Boira, en un dels seus articles a La Vanguardia, advertia sobre la importància de posar noms als indrets que ens envolten per tal de reduir la por i el risc de viure-hi. Els topònims, els noms que els nostres avantpassats han anat posant als indrets on vivim (i també nosaltres) conformen el nostre paisatge geogràfic: els noms ens el fan reconeixible i habitable.

Sobre el paisatge temporal recomano la tesi doctoral “Saber el temps” de Salvador Cardús (Altafulla, 1985) que mostra com n’és de necessari donar “forma” al temps que vivim. El temps és un fluir que els humans organitzem per com vivim en societat. Segons Cardús, el calendari festiu d’una comunitat és el principal organitzador del temps col·lectiu que li permet identificar-se, reconèixer-se i ser reconeguda.

El nostre entorn urbà i natural (paisatge geogràfic) i el nostre cicle temporal (paisatge temporal), entre els quals hi ha el cicle festiu, són els vertebradors de la nostra vida col·lectiva.

Deixo el paisatge geogràfic i em centro en el cicle festiu. Dins d’aquest cicle hi destaca la Festa Major. Em sembla oportú analitzar i valorar com l’hem organitzat -i amb quins resultats- durant els darrers cinquanta anys, un període prou dilatat per a poder reorientar-ne el futur.

Sobre l’evolució de la Festa Major no m’estendré. Considero que l’article del Sixte Moral la descriu de manera suficient per prendre en consideració la necessitat de reflexionar sobre la seva organització.

Si la Festa Major és patrimoni col·lectiu, qui ha de fer aquesta reflexió? L’Ajuntament, les entitats, les persones que hi han participat i que hi participen de manera directa i també les persones que la gaudeixen directa o indirectament. Tots i totes ens hem de sentir interpel·lats per la festa i ens hem d’implicar en aquesta necessària reflexió.

Considero que per organitzar la festa, la Festa Major, cal tenir experiència en organització, sensibilitat i coneixement de la festa i la ciutadania que la viu, visió i fermesa (autoritats). Dono per fet que totes les persones que fins avui l’han organitzat compleixen abastament aquestes condicions. La meva conclusió és que la causa de l’evolució controvertida de la Festa Major està en el model organitzatiu i no en les persones que l’organitzen. El que cal revisar, doncs, és el model organitzatiu i quins criteris el vertebren (els que ja són explícits i considerar els que hi manquen).

Potser cal revisar el model de Pabordia: quina és la seva funció, quins criteris han de guiar la seva tasca i com s’ha de gestionar la festa. Quin és el model de Festa Major que volem i com el podem garantir. Vet aquí, potser, el nus de la qüestió.

La festa és forma, ritual i litúrgia. Necessita mantenir-se a través del temps per tal de ser reconeixible per a tots els vilanovins (paisatge temporal que s’ha fixat en el nostre imaginari). La festa no pot incorporar anualment nous aspectes, com si tot hi tingués cabuda: això la va deformant i la torna irreconeixible: cal trobar un equilibri.

La festa és una repetició de formes que en son la seva essència. I quan dic formes em refereixo al Convit a la feta, als balls populars, al bestiari, als cercaviles i correfocs, l’entrada d’ofici o el vot del poble. Mantenir això no és fàcil en el context del nostre temps on domina la volatilitat: son temps líquids com diu el filòsof Z. Bauman. Gestionar aquesta tensió entre festa i volatilitat, entre festa i adaptació als temps actuals no és fàcil. El repte és trobar l’equilibri relatiu entre tradició i  contemporaneïtat de manera contínua a través del temps.

I per acabar: just l’endemà de la Festa Major, i des de fa molts anys, gaudim el Cercavila de l’Imaginari. Aquest pot ser un mirall d’on extreure conclusions. És un cercavila que també viu dins del nostre temps líquid, però a través del temps sap mantenir la forma -els balls i la música- i la participació. Segur que pels seus organitzadors no és gens fàcil, però el resultat és excel·lent. Si més no des del meu punt de vista.