Mare i fill, sants

Raó de més, doncs, per explicar avui una mica de la seva història. Ella nasqué l’any 332 de la nostra era, a Tagaste (a hores d’ara, territori algerià), en el si d’una família cristiana. La van casar, ben joveneta, amb un home pagà, molt violent. Agustí fou un dels tres fills que van tenir. En emmalaltir greument, el pare va permetre que fos batejat. Un cop recuperat, però, en revocà el permís. Passats pocs anys, el pare va morir i ella va tirar endavant. Llavors n’Agustí s'esgarrià, esdevenint capsigrany i abraçant el maniqueïsme. Tants mals de caps li va provocar que el dugué a Roma i Milà, a estudiar. Allí, conegué el famós bisbe Ambrosi, que aconseguí convertir-lo després de 17 anys sent una “cabra boja”.

Remarco algunes pinzellades de la seva doctrina. Ens anirà rebé, en una època històrica tan controvertida: “Si aspires a assolir grans coses, comença per les petites / Déu proveeix el vent, l’home ha d’hissar la vela / La veritat és com un lleó i no necessites defensar-lo. Ell sol se’n surt / Prega com si tot depengués de Déu, treballa com si tot depengués de tu / La mesura de l’amor és estimar sense mesura / La perfecció de l’home és descobrir les seves imperfeccions”.

Encara cito dues reflexions més del sant: “Hi ha quelcom en la humilitat que curiosament exalta el cor / Déu proveeix el vent, malgrat que hissar la vela és tasca de l’home veritable”.

Tot reprenent la figura d'ambdós sants, advoco per més presència i praxi de la virtut de la humilitat en la nostra vida. Ho dic justament pensant en "la tribu" dels nostres polítics. Si més no, parlant des d'aquest entorn, tindrien més dosi de credibilitat. 

M’engegaran a dida, encara que només sigui pel seu habitual agnosticisme. Mai no volen que ningú els baixi de la trona. 

Se la mamen molt dolça. Traslladant-ho al camp dels refranys, els ho clarificaré: “La que no fila per Sant Agustí, no farà bon bocí”…

"Gruen" poc, cobren sous immerescuts i no solen resoldre ben bé cap ni un dels problemes socials que se'ls hi presenten. Per a tot tenen el "xarop del bla, bla, bla": una autèntica xerrameca de mercadal.

Com diuen un parell d'adagis més, "panxa plena no té pena / Afarta'm i digue'm ruc"... Igual com quan li pregunten -al president del govern o a algun dels seus ministres en entrar a l'hemicicle parlamentari- i tenen la santa barra i el desvergonyiment de "fugir d'estudi" amb un ofensiu "moltes gràcies"...  

Visquem i vegem, que morirem vells! Que Déu ens doni santa paciència! Això no té solucions immediates a la vista, en tant que les dues forces parlamentàries signin un pacte d'estat en qüestions bàsiques.