Carta pòstuma a un vell militant comunista

Tole, amb aquesta carta vull fer un breu repàs de la nostra relació. En primer lloc, vull explicar-te per què et dic militant i comunista. Allò de vell és obvi. Dues paraules que potser per a alguns han passat de moda i que poden sonar nostàlgiques. Potser sí, però són les que millor defineixen el que penso que eres.

Militant, perquè és un concepte que indica compromís amb uns ideals i dedicació al llarg de tota una vida. Un militant no dedicava simplement unes hores del seu dia a dia a fer una activitat; tot girava al voltant d'aquest compromís: la família, els amics, els companys de treball...

Comunista, una paraula que, per a mi, té un significat molt clar: la defensa del bé comú. Tot el contrari del capitalisme, en què tot gira al voltant del benefici econòmic i en què el poder s'exerceix en tots els estaments de la societat per aconseguir aquest objectiu.

Ens vam conèixer als anys seixanta, quan venies a casa i parlaves amb el meu pare, l'Antonio Rubio. Jo ja sabia que parlàveu dels problemes de la fàbrica, de com millorar les condicions de treball i d'aconseguir un salari digne. Et sona? Avui encara es continua lluitant pel mateix.

Vas compartir amb el meu pare, a la FISA, les primeres reunions de les cèl·lules del partit i vas formar part del primer Comitè Local del PSUC durant la dictadura a Vilanova, juntament amb el Salustiano Álvarez, el José Monroy, el Pepe Rubio i el meu pare, entre d'altres.

Tole, vull demanar-te perdó. Em sento una mica culpable que et fiquessis en tots aquests embolics. Una vegada m'ho vas dir: «Tu padre tuvo la culpa de que me metiera en Comisiones y en el PSUC».

Amb el pas dels anys vam compartir militància, primer al PSUC i després a Iniciativa i als Comuns. Vam coincidir en les primeres reunions del Comitè Local del PSUC després de la mort del dictador, quan ja començàvem a obrir finestres de llibertat i democràcia. Tu eres el responsable del moviment obrer i jo, de política municipal.

Després va arribar el moment de començar a sortir a la llum pública. Recordes aquell primer acte que ens van prohibir? Era normal: un cartell amb fotografies fetes al fotomaton de l'estació semblava més un d'aquells cartells de «SE BUSCA» que no pas el d'un acte de presentació del PSUC.

Vull destacar, entre moltes altres coses, el teu compromís amb Catalunya i la teva participació, juntament amb la Marina i altres militants del PSUC, en la primera celebració legal de l'11 de Setembre de 1976 a Sant Boi.

Queden lluny aquelles reunions clandestines; aquell Primer de Maig de 1968 al bosc de Solers; la primera manifestació a la Rambla; aquelles trobades a la font d'en Bonet o a l'hort del teu pare per imprimir octavetes amb la vietnamita que havia construït el meu pare amb alumini a la FISA... Potser encara deu estar amagada en algun racó de l'hort o en algun amagatall de la muntanya.

I no vull deixar de destacar el paper que vas jugar en la vaga general del 12 de novembre de 1976, que va coincidir amb la Fira de la nostra ciutat i que aquest any farà cinquanta anys. Per només un dia, no coincidirà amb l'aniversari de la vaga general convocada per a l'11 de novembre.

Potser et preguntaràs per què t'he escrit aquesta carta, si ja sé que no ets físicament aquí. Potser és perquè ens has deixat un trosset de tu a tots els que encara som aquí.

Per a molts de nosaltres has estat un mestre. Ara en diuen referent. Els que quedem, mentre puguem, continuarem el camí que ens has ensenyat.

Que la terra et sigui lleu, company i amic.