Renfe: Un cas d’assetjament psicològic

Des de fa més d'un any, els usuaris i les usuàries del ferrocarril estem patint un cas d’assetjament psicològic en tota regla. Jornada rere jornada, sigui a la tardor o a la primavera, els ciutadans i les ciutadanes d'aquest país estem assistint a l'ensorrament definitiu del miratge de la Catalunya de 1992. D'aleshores ençà, havíem estat vivint amb complaença de les minses rendes del passat. La realitat és una altra i ens mostra arreu un panorama inhòspit, un camp de batalla enfangat que no té res a veure amb els antics temps de les lluentors pretensioses. Els primers esvorancs han començat a obrir-se.

El PSC/PSOE dirigeix bona part de les esferes de l'administració: una gran quantitat d’ajuntaments de l'àrea metropolitana de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, i el Govern de l'Estat. No sembla que els preocupi gaire l’existència d’un gran nombre de motius ben evidents perquè l’opinió pública consagri l’aposta per l'abstenció i institucionalitzi de manera definitiva el descrèdit de la política. L’objectiu essencial, fins ara, havia estat “laissez faire, laissez passer“ sense perdre l’escó. A cinc mesos de les properes eleccions generals, s'estan jugant les garrofes amb la sagnia de les infraestructures sense ser-ne del tot conscients, i confien amb arrogància que tindran ben assegurada la fidelitat insubornable del cinturó roig barceloní. No hi ha fets, i les paraules són escasses i acrítiques. En realitat tenen poca cosa a dir (o a fer) perquè gran part d’aquests polítics van sobrats d’hores de son i no dilapiden el seu temps compartint suor en un transport públic car i massificat, ni malvenen les hores perdudes als vagons de tren a cost zero. Malgrat les contínues referències als vint-i-tres anys de govern convergent a la Generalitat i als vuit anys de legislatura popular a l’Estat, alguns polítics socialistes acostumen a oblidar que durant els anys noranta també tingueren responsabilitats executives a Madrid i que, des de l’any 2003, governen la Generalitat de Catalunya. La retallada final de l’Estatut ha perpetuat un model d’estat sucursalista i una Catalunya subsidiària i resignada, conforme amb les engrunes i necessitada de secretaris d’Estat redemptors. Ben segur que amb la teòrica arribada de l’alta velocitat a Barcelona el proper mes de desembre, Madrid estarà física i mentalment més proper. I Catalunya, ben lligada i sotmesa.

Abans que es talli la cinta inaugural i toqui l’orquestra amb bombo i platerets inclosos, seria bo que reflexionéssim també quina ha estat la nostra actitud com a ciutadans i valoréssim si tindrem la suficient memòria per recordar-nos i passar factura quan toqui d’aquest període infame en què, segurament, haurem pecat d’ingenuïtat, serenitat i desídia a parts iguals. Hem estat alhora víctimes maltractades i part responsable d’una passivitat inquietant: malgrat que Joan Ignasi Elena ha estat incapaç de situar-se amb fermesa per alleugerir, amb les poques armes de què disposa, les molèsties dels seus conciutadans i s’ha vist anorreat pels seus companys socialistes de les altes instàncies, els ciutadans vilanovins –i els catalans, en general– tampoc no hem estat capaços d’endegar protestes coordinades de manera unitària i al marge dels partits. Ens ha vençut una cosmovisió de la vida exclusivament individualista i ens ha mancat el coratge col·lectiu de sortir al carrer per defensar una bona gestió del transport públic i per reivindicar un mínim de decència inexistent avui en dia en la nostra classe política. Al cap i a la fi, la precarietat democràtica d’aquest Estat és tal que només ens permet adquirir certa visibilitat amb la presència massiva al carrer i, encara que no ho sembli a la pràctica, en el moment d’anar a votar.

La història local més recent està guarnida d’episodis en què el moviment veïnal i les entitats cíviques de la nostra ciutat van abanderar la lluita antifranquista i, més enllà, durant els convulsos temps de la “transacció” democràtica, van encapçalar al carrer la lluita per la consecució de millores al camp educatiu i de la sanitat. Per posar un exemple, pel que fa a l’àmbit del transport, només ens convindria recordar com alguns estudiants universitaris decidiren boicotejar la Renfe durant la primavera de 1978 i viatjar sense bitllet com a forma de protesta per l’augment de les tarifes ferroviàries. Potser hom catalogarà aquest fet com una anècdota minúscula i intranscendent en l’esdevenir històric de Vilanova i la Geltrú, però recordar-lo ens hauria de servir per calibrar quin és el grau d’involució democràtica que patim, i quina ha estat fins ara la nostra resposta.