En l'adéu de Màrius Torres

Vaig veure a la llista d’obituaris d’Eix Diari, el nom de Màrius Torres Rodríguez, mort amb només 57 anys d’edat. Era un recordatori senzill, però en les curtes línies vaig tornar a més d’un quart de segle enrere quan tots érem molt joves, il•lusionats, amb la democràcia quasi acabada d’estrenar. Primer ajuntament escollit a les urnes, presidit per Jaume Casanovas, acompanyat per un grup de la ciutadania vilanovina format per dones i homes plens de vigor amb ganes de renovar, obrir portes i finestres, desempolsar calaixos i sales, donant claror a la veu del poble.

Entre ells, un jove d’aspecte pur, esportiu, de somriure sincer i carregat de idees, fortalesa física i espiritual, així era en Màrius Torres, amb nom de poeta, i com els Déus i els poetes en Màrius, tenia la línea del destí dibuixada molt curta al palmell de la mà. El recordo quan venia a E.A.J. 35 ràdio Penedès per entrevistar-lo. Alguns dies al migdia, sense temps per haver dinat, arribava als estudis del carrer de la Llibertat (també nom recuperat de feia poc) alguns dies d’estiu sense importar-li la calor venia a explicar temes de la seva regidoria que ell coneixia àmpliament per la seva professió de docent de vocació i ànima.

Màrius va rebre la visita inesperada d’una rara malaltia que al llarg de més d’un quart de segle el mantindria alhora que lluny de tot.

Amb seguretat, els seus companys, amics, regidors, i tots quans sabien de la seva esplèndida joventut i sincer entusiasme podran parlar molt millor que jo d’ell, però en saber del seu traspàs definitiu no he pogut per més que embastar aquestes línies recordant-lo amb tot el dolor que al llarg dels anys m’ha tenallat el cor quan el veia aliè a tot, mentre jo maleïa la brutalitat del destí.