Experiència i defensa de la sanitat pública

La nostra és, com tantíssimes altres, una història trista vinculada a hospitals i consultes. Fa pocs dies varem arribar al final del camí, moment oportú per compartir el record i les reflexions. Fa vuit anys al nostre fill li van diagnosticar esquizofrènia a l’hospital de Bellvitge i començava el periple. Després d’un breu parèntesi a la medicina privada, varem retornar al camp de la medicina pública, exactament a la Unitat de Salut Mental del Garraf que depèn del Parc Sanitari de Sant Joan de Déu.

El nostre fill, a partir d’aquell moment disposava de psiquitra; d’un infermer primer, i d’una infermera després i d’una treballadora social. A més podia formar part d’un grup de teràpia col•lectiva amb d’altres afectats. A nosaltres, per primera vegada, se’ns incorporava en el tractament del nostre fill la qual cosa volia dir que teníem a la nostra disposició l’auxili d’una psicòloga familiar que amb gran habilitat per escoltar, va saber orientar els nostres neguits cap comportaments positius i beneficiosos. Existia, allí mateix i conduit per ella mateixa i una treballadora social, un grup de teràpia familiar que un cop al mes ens reunia per intercanviar experiències i estratègies. Un grup que estranyia vincles emocials profunds al mateix temps que ajudava a relativitzar les respectives angoixes.

Els malalts mentals són persones a qui no se’ls veu el seu mal, però que, justament per això, no solen ser tractats amb naturalitat. Cal trobar vies d’integració i sociabilització. D’aquí la vital importància del Projecte Matí d’incorporació laboral elaborat conjuntament entre el Centre de Salut Mental i l’Institut Municipal d’Educació i Treball de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. El nostre fill hi va anar i en va sortir amb un treball digne que va ajudar-lo a emancipar-se de casa. Una tutora el guiava en aquest nou aprenentatge.

Es diu popularment que si les coses poden anar malament, hi van. Aquest va ser el cas. Després d’un èxit clamorós, un seguit de factors el més important dels quals fou generat pel nostre malalt, van començar a desmuntar el construït. Va ser aleshores que varem poder recórrer a equipaments per a malalts en situació de patologia aguda. Van caldre ingressos llargs. Novament equips de professionals varen posar-se a treballar en benefici del nostre fill. Ell, però, va decidir no facilitar-los les coses. Sense medicaments va entrar en un món paral•lel i un accident va tornar a posar a prova la sanitat pública: ambulància, helicopter… Exquisida atenció a l’hospital de Bellvitge quan van haver de notificar-nos la seva mort…

Aquesta llarga narració vol ser una crònica d’una experiència saludable del nostre sistema públic de sanitat. Perquè algú amb dos dits de front pot imaginar el cost que té tot plegat? Algú amb dos dits de front pot voler anul•lar la professionalitat i la humanitat de totes les persones que ens han acompanyat? Algú amb dos dits de front pot voler deixar a la cuneta aquelles persones que sense mitjans econòmics o culturals no poden fer front al garbuix situacions imprevistes? Algú amb dos dits de front pot parlar de cohesió social per mor d’ideologies polítiques i oblidar que la millor cohesió és el benestar de poder compartir patiments i teràpies? Algú amb dos dits de front pot deixar sense reconeixement a la Sònia, la Sandra, l’Antonia, el Miquel, la Mònica, la Itziar, el Bernat, el Dr. Llovet, la Dra. Rodriguez, la Dra. Guijarro i tot l’equip que els acompanya?

Josep Olivella i Montserrat Comas