Dispara yo ya estoy muerto

Una visió volgudament objectiva d’un conflicte que, avui és encara un conflicte viu, amb nombroses ocasions de resolució però que cada determinats anys rebrota perquè en el seu inici, la divisió de Palestina en una estat jueu i un d‘àrab, ja no va comptar amb l’acord de totes dues parts.

Els protagonistes surten de Sant Petersburg i passant per París o Jerusalem hi conformen la seva vida i les seves relacions. La novel·la agafa el fil històric dels fets que van succeint a Palestina i fa involucrar el seus protagonistes en els fets i dóna el marc de les relacions que es van travant. La novel·la té moltes històries que van confluint en el relat principal que es forma a base d’interseccionar els protagonistes, i la seva actitud i compromís que prenen, en la història que es va narrant.

Julia Navarro és nascuda a Madrid ha treballat de periodista a la ràdio, a la televiso i també a al premsa escrita. Ha estat autora de diversos llibres de temàtica política d’actualitat: Entre Felipe y Aznar, La izquierda que viene, i Señora Presidenta.

Va debutar en la literatura de ficció amb la novella La Hermandad de la Sábana Santa que va ser un èxit important ja que es va mantenir com a llibre més llegit al llarg de forces setmanes. Després seguiran altres obres que també tindran una excel·lent acollida pels lectors i la crítica com són La Bíblia de barro i La Sangres de los inocentes, llibres que han estat traduïts a una trentena d’idiomes.

Seguirà amb Dime quien soy, a on fa un llarg recorregut per la història del segle XX i la recerca de la identitat en mig d’aventures i situacions de conflictes.

Ha obtingut diversos premis entre els que destaquen el Qué Leer de novel·la espanyola i el Ciudad de Cartagena.

Ara publica “Dispara que yo ya estoy muerto” que amb els pocs dies que porta a les llibreries ja s’ha consolidat com un del llibres més llegits.

La novel·la s’inicia al segle XIX i acaba als nostres dies. Un recorregut en la història de les relacions entre els palestins i els jueus i les tragèdies personals de dues famílies. Unides per una relació de profunda amistat però que no està tampoc lliure de dificultats i fins i tot enfrontaments. La mateixa autora explica que: “No volia escriure una novel·la política ni històrica, sinó un llibre sobre com el poble pateix les decisions dels  governants”. Però en el llibre hi ha política i hi ha història.

La novel·la comença a finals del segle XIX quan hi ha els primers moviments contra el Tsar, la família Zucker que es dediquen al negoci de la pelleteria ja ha viscut en les seves pròpies persones la persecució dels jueus a Polònia. Quan aquesta mateixa persecució té lloc a Sant Petersburg, Samuel Zucker que ha estudiat química amb la voluntat de treballar com a farmacèutic, fuig amb el fill d’un company seu i d’una jove institutriu. A través d’Europa aconsegueixen arribar a Palestina havent deixat al nen i a la institutriu a París on encara Zucker hi té un avi. Arribat a Palestina coneix a la família Ziad amb qui estableix uns vincles molt forts i que semblen, al llarg del temps, indestructibles. Samuel adquireix les terres on viuen els Ziad i, malgrat aquest hi segueixen vivint, ell hi crea una colònia a on acull a altres refugiats jueus la Horta de l’Esperança a on treballaran la terra i aniran constituint una comunitat lligada per l’amistat i també per l’amor entre alguns dels seus habitants.

Samuel i Mohamed els dos protagonistes inicialment viuran una relació d‘amistat per damunt de la raça i la religió, tot i sabent que la seva posició no és la compartida per la majoria dels habitants de Palestina que per comunitats comencem a enfrontar-se.

Els seus fills Zaid i Ezequiel seguiran mantenint l’amistat. Però també acabaran enfrontant-se abocats a posicionar-se respecte a la situació política de confrontació oberta i fins i tot violenta entre les jueus i els Palestins. Més enllà d’aquets enfrontaments hi ha sempre, però, un pòsit d’estima i de reconeixement i respecte entre ells.

La narració es fonamenta en una treballadora d’una ONG Marian Miller que ha de redactar un informe sobre la situació dels assentaments jueus a la zona àrab de Palestina. Per fer-lo entrevista a Ezequiel que dóna la versió dels jueus, ell n’és favorable als assentaments i el seu fill també però la seva neta està per la convivència de les dues comunitats, obrint una porta a l’Esperança de que els noves generacions afrontaran el problema d’una altra manera. Marian té la versió de la part musulmana, de la família de Zaid i  a través de la les seves converses es va teixint tota la trama de la narració. Al final hi ha un fet inesperat que deixa el final obert. És crec un final inesperat certament però em sembla que després de tota la història és  una mica forçat.

Una denúncia de la violència amb vincles religiosos o ètnics. Els patiments de les famílies amb la pèrdua de part dels seus membres en una lluita permanent. Un recorregut força interessant pels darrers cent anys de la història dels dos pobles el palestí i el jueu i els aconteixaments de caire mundial i com aquests aconteixements van afectar a la constitució de l’estat d’Israel. Parlen els afectats directament, ciutadans que no prenen les grans decisions, les poden compartir o no però les acceptem o les combaten, però no deixen indiferent a ningú. La història esdevé un escenari a on es relata, com a mostra d’una realitat,  la vida de les dues famílies i els llaços que es uneixen i les realitats que els divideixen.

900 pàgines que o deixen indiferent davant la tragèdia de Palestina. L’autora procura cercar l’equilibri però traspua també, sens dubte, una no explícita simpatia cap a la necessitat, que sembla indiscutible, d’un estat palestí.

Interessant, emotiva en alguns moments per la tragèdia però també pels moments de felicitat, entretinguda, ben documentada i amb un llenguatge que ajuda a la seva lectura.  

Dispara yo ya estoy muerto
Julia Navarro
Editorial Plaza y Janés
Random House Mondadori
Barcelona, agosto 2013