La fi de la primavera àrab

Per al director de l’IEMed, Andreu Bassols, “a aquells que vam creure que una onada democràtica recorreria el món àrab després de les revolucions del 2011 només ens queda l’esperança de Tunísia i el seu tortuós camí constitucional”.

Segons Bassols, els Germans Musulmans han passat de ser els responsables de la transició egípcia a les víctimes de la repressió. Mursi i els seus consellers no van saber llegir el triangle que regeix la correlació de forces del país, compost per l’Exèrcit, els liberals i els islamistes. Van creure que amb l’aclaparadora victòria en les eleccions legislatives del desembre del 2011 i amb l’ajustada victòria en les presidencials del juny del 2012 no necessitaven aliats. Es van equivocar. La seva inexperiència política els va impedir veure que per governar un Egipte polaritzat i empobrit necessitaven comptar amb almenys un dels dos potencials aliats: l’Exèrcit o els liberals. En lloc d’això, es van enfrontar a tots dos aprovant una Constitució sense consens i propiciant la improbable aliança entre ells. El més sorprenent va ser el suport prestat pels liberals a l’Exèrcit en el cop del 3 de juliol. «Abans militaritzats que islamitzats», semblaven pensar.

Però davant la gravetat dels esdeveniments d’ahir, al premi Nobel Mohammad al-Baradei, viceprimer ministre responsable de Relacions Exteriors en el nou Govern sorgit del cop militar i gran representant del camp liberal, no li ha quedat cap altre remei que dimitir. ¿És el final de la impossible aliança entre militars i demòcrates? Està per veure, però si fos el cas podríem ser testimonis del retorn del mubarakisme, és a dir, d’un règim militar que enarbora l’amenaça de l’islamisme per suprimir totes les llibertats.

L’únic que podria impedir-ho és una gran aliança històrica, que avui sembla impossible, entre islamistes i liberals. Tots dos haurien de comprometre’s en la construcció d’un règim civil de llibertats, obert a tots els egipcis: musulmans i cristians, sunnites i xiïtes, religiosos i laics. En cas contrari, serà un fracàs amb àmplies repercussions internacionals. El fracàs de l’islam polític Serà, una vegada més, el fracàs de l’islam polític, és a dir, de l’islam disposat a participar en la política democràtica i, en definitiva, disposat a secularitzar-se i a acceptar que lleis dictades per parlaments prevalguin sobre la llei islàmica, la xaria. Serà, per contra, l’èxit dels extremistes islamistes, per als quals l’assimilació de la democràcia per l’islamisme és la principal amenaça. Serà l’èxit també dels règims autoritaris del món àrab, que diuen, com deia Franco respecte a Espanya, que «la democràcia no està feta per a nosaltres».

Tot i així el director de l’IEMed està convençut que la història demostrarà el contrari. I que els àrabs són capaços, com qualsevol altre poble, de governar-se en democràcia i en llibertat.

Noves realitats als països mediterranis

En aquest context el Campus Universitarid de la Mediterrrània organitza el curs “Noves realitats als països mediterranis”, sota la coordinació de l’IEMEd. El curs tindrà lloc del 7 a l’11 d’octubre a la mateixa seu de l’IEMed i té l’objectiu de donar una visió contrastada d’aquests països plens de creativitat i d’anhels de llibertat i participació democràtica, però també amb greus problemes econòmics i socials.