Emboscats

Comencen a aparèixer alguns llibres sobre els “emboscats”, nom que s’aplica a aquelles persones que es van amagar als boscos fugint de la seva incorporació a files quan van ser cridats per la República  i per tant amb la possibilitat d’anar al Front, o bé que es van amagar per altres motius d’evident perill en alguns moments de la guerra civil com és el cas dels capellans i les monges.

N’hi havia una certa notícia i fins i tot en novel·les com Soldados de Salamina de Javier Cercas, el protagonista Sanchez Mazas, viu en la seva fugida amb uns emboscats prop de l’Estany de Banyoles o més recentment en el llibre: “Memòries d’un emboscat” de Josep Ballester, publicada per Pagès editors a l‘any 2012 a on l’autor explica amb pèls i senyals la seva aventura amagat als boscos esperant el final de la guerra.

A l’any 2010 Televisió de Catalunya va emetre un documental amb la recerca d’Esther Miralles: “Emboscats. Memòria d’una geografia secreta” en la que s’explicava les peripècies d’un seguit de persones que van amagar-se en els boscos del Solsonès per evitar ser mobilitzats o bé que desertaven i cercaven amagatalls prop de les masies de parents o coneguts que els mantenien i servien de bases logístiques i d’informació. Aquest reportatge feia èmfasi en els “emboscats” de la comarca del Solsonès, que potser és l’espai geogràfic a on n’hi va haver el nombre més important. Aquest importància numèrica es pot deure potser a la seva ubicació ja prop de la comarques frontereres, a la seva morfologia i també, segur, al pòsit ideològic del territori clarament conservador, fins l’extrem que la premsa franquista durant la guerra va publicar que els “carlins” del Solsonès s’havien aixecat en armes creant un nou front. Aquesta notícia que va ser raonadament silenciada per perillosa per ambdós bàndols va posar en evidència i en perill a molts dels emboscats.

El llibre està escrit per Esther Miralles (Barcelona, 1970) que és llicenciada en geografia per la Universitat de Barcelona i ha treballat per al desenvolupament i la cooperació i en l’actualitat es dedica, des de la seva residència al Solsonès, a la recuperació de la memòria històrica comarcal al Centre d’Estudis Lacetans. Ha publicat diversos llibres i el 2007 va ser la guanyadora del Premi Jaume Sarri de l’IEC.

Un enorme treball d’investigació, de recopilació de dades, de cercar en els arxius i també la tasca d’entrevistar a alguns dels protagonistes de les històries, alguns encara poc disposats  a parlar, donen al llibre una credibilitat notable. El llibre és llegeix amb facilitat i amb diversos capítols que són molts diversos des de les acuses del emboscats que van des de les purament ideològiques, fins la seva pertinença a l’església o fills de pagesos que entenien que la no era la seva guerra, fins desertors que havent viscut la crueltat d’un front de guerra preferien amagar-se i intentar passar el temps fins al final. Miralles descriu am precisió les rutes que seguien o com s’estructuraven els refugis a on feien cap els emboscats i també la seva disposició defensar-se, només en cas de ser descoberts i de defensa.

De les declaracions o dels diaris dels emboscats es veu des de la precarietat en que viuen en algun indrets fins a un cert nivell de confortabilitat d’alguns amagatalls i també de les complicitats que van rebre d’una bona part de la pagesia i de les masies dels indrets a on s’amagaven. A Solsona hi ha un monument a la pagesia però tothom sap que va ser aixecat com a monument en homenatge i recordatori agraït  els qui van ajudar amb intendència o amb amagatall els emboscats.

El llibre és doncs un testimoni d’una situació que està més o menys amagada i que ara surt a la llum a través de les memòries del propis protagonistes que expliquen raons, causes i conseqüències de la seva fugida.

“Emboscats” és una manera de recordar una part de la història, aquelles històries dels que no van voler anar al front o no se sentien suficientment protegits per les autoritats republicanes. Possiblement entre els republicans mereixen el rebuig i la vergonya de ser considerats traïdors, però també que amb el pas del temps aquesta percepció ha variat, eren simplement supervivents o adversaris del sistema polític que exemplaritzava la república. I varen ser molts – no se sap amb exactitud però forces milers que van viure amagats  i amb el temor permanent de ser descoberts i per tant és la història d’una part de la joventut d’aquest país en un el moment de la guerra civil. Les paraules del llibre són prou significatives:

“S’ha escrit sobre anarquistes, comunistes, franquistes, falangistes, carlins i un llarg etcètera. Sobre els emboscats, no. Potser perquè és un subjecte difícil de catalogar, difícil d’etiquetar, de definir, amb angles i arestes, amb llums i ombres. Un subjecte amb formes complexes, com complexa és la naturalesa humana. Les seves veus s’estan apagant. Hem estat a temps d’atrapar gairebé les darreres; els emboscats més joves tenen avui més de 90 anys. Han estat generosos en voler compartir els seus records.»

Llibre que desvetlla doncs un dels aspectes menys estudiats i menys coneguts de la guerra civil i de les causes que molts joves no acudissin a les crides de les seves lleves o que desencantats de la república escullin romandre amagats amb el corresponent perill que no pas anar al front. Llibre molt ben documentat i amb una estructura que el fa molt llegidor sense que perdi l’interès històric i humà en cap moment.

Obre el camí, segur, per altres estudis i per altres narracions, però el handicap és que avui ja són molts pocs els “emboscats” que resten vius. 

Emboscats
La guerra dels que ni hi van anar
Esther Miralles
Ara Llibres
Barcelona, 2013