Si em permeteu

Qui té por de la deflació?

Eix. Diners

Eix. Diners

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Decididament, els poders econòmics no semblen disposats a donar-nos treva. Quan sembla que tothom comença a estar d’acord en proclamar que el pitjor de la crisi econòmica ja ha passat i que emprenem el camí de la recuperació –lenta però recuperació- els bruixots del FMI es treuen un nou espantall de la butxaca i comencen a fer-nos por amb la deflació.

Tècnicament definida com una baixada continuada del IPC durant uns mesos, la seva aparició sembla que genera tot un seguit de disfuncions que costen d’entendre als profans en matèria econòmica, però que es poden resumir en la reducció dels beneficis de les entitats financeres. Perquè, pel que sembla, si l’estancament dels preus és una mala noticia econòmica pel que suposa d’estancament dels beneficis de qui ven (tant de bo els salaris s’haguessin estancat aquests darrers anys), la baixada d’aquests mateixos preus és poc més que l’anunci  de l’Apocalipsi. Bàsicament perquè la baixada de preus es fruit de la caiguda de vendes generada per la reducció de la demanda. Però sobretot perquè aleshores, la falta d’expectatives de creixement fa que ningú corri a la banca a demanar crèdit i aquestes entitats, tot i rebre diners dels bancs centrals de cada país, prefereixin buscar-se clients solvents com els estats i, per tant, es dediquin a comprar deute públic, oblidant-se dels empresaris, els ciutadans i les seves necessitats, i tancant a pany i forrellat l’aixeta del crèdit.

Però tot això, vist des de la perspectiva dels ciutadans, porta a una reflexió més que sorprenent. Imitant als tres porquets del conte als que Walt Disney feia cantar allò de qui tem al llop ferotge, els ciutadans es comencen a preguntar què pot tenir de dolent per ells que els preus baixin. Perquè, al cap i a la fi, tota la publicitat que rep en temps de crisi està basada en les baixades de preu, els estalvis que farà si compra a A en comptes de comprar a B, etc.. A més, el temps de crisi afavoreix, a través de la reducció de la despesa, aquella virtut tan preuada de l’estalvi. Cert que també fa aflorar –i magnificar intencionadament- les situacions més desesperades de la nostra societat, però no deixa de ser curiós que també faci aflorar –en aquest cas sense magnificar-ho tant- els beneficis escandalosos que els més rics segueixen tenint.

Més enllà de la reflexió momentània sobre el fet puntual de si el senyor Draghi abaixa o no els tipus d’interès i pren mesures complementàries d’incentiu comprant deute dels països, caldria fer-nos una reflexió de fons. La que deriva de la constatació, si escoltem les teories econòmiques amb què ens alliçonen, que l’economia ha d’estar en creixement permanent. Com si qualsevol de nosaltres, per estar sa, hagués d’engreixar-se sense parar. I com més ràpid millor.

Si això ho considerem absurd en l’àmbit de la salut i combinem els moments de fartanera amb els de mortificació, dejuni i fins i tot purga, per garantir una salut estable, perquè ens neguem a acceptar que, desprès d’un període de bombolla, amb pujades de preus i salaris continues i amb un consum frenètic, pugui venir, hagi de venir, un període de retorn a la normalitat amb la frenada i fins i tot el retrocés d’aquestes pujades? I, sobretot, perquè a aquesta purga li donem unes connotacions tan negatives?

Insisteixo, no serè jo qui negui la gravetat de les situacions de pobresa i penúria que omplen cada dia els informatius. Però potser ja seria hora d’explicar que aquest és un corol·lari inevitable de les situacions de bombolla. Tan inevitable com el de l’enriquiment de les grans fortunes especulatives. La misèria, lamentablement, sol acabar sent una gran oportunitat de negoci.

Per tant, ja seria hora d’exigir als poders públics que diguin de quin costat estan i que actuïn en conseqüència. Bé, que ens ho certifiquin, perquè la majoria ja hem intuït quina està essent la seva resposta.

D’aquí la pregunta que formulava al principi. Qui té por de la deflació? Com en el cas dels tres porquets, està clar que aquells que tenen la casa de palla o de fusta. Que la basen en l’economia especulativa. Els altres, els que tenen la casa de pedra, poden estar tranquils. Relativament, és clar. Només han de procurar tenir la caldera al foc. Per si el llop s’intenta colar a la casa per la xemeneia.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local