Els plats pel cap

No hauria de ser així però, agradi o no, el governar sol ser una acció que imposa als demés, de grat o a contracor, l’obligació de seguir les ordres o instruccions que dona aquell que ha guanyat, de carrer o pels pèls, unes eleccions o que ha imposat la seva voluntat amb l’ajut de la força i sense passar per les urnes. Diferenciant, en el mecanisme que l’ha fet guanyador, les eleccions democràtiques i la imposició totalitària.

Però el primer mecanisme, el democràtic, tot i ser, conceptualment, el millor, sol portar el carro pel pedregar quan el nombre de candidats augmenta. Perquè una cosa és triar entre dues persones o partits, i l’altra deixar un ventall de més de dos candidats, cadascun amb els seus vots. En el cas més simple, el de dos candidats, només l’empat estricte podria obligar a repetir el procés per decidir el guanyador. A partir de 3 candidats, les solucions es poden multiplicar. Imagineu, per exemple, que els 9 vots d’unes eleccions imaginàries han donat 4 vots a A, 3 a B i 2 a C. Cap d’ells té majoria i caldrà recórrer a un pacte. Quin? La cosa és difícil. Qualsevol pacte entre 2 forces genera una majoria (4+3 , 4+2 i 3+2). Com triem l’opció guanyadora? Sobretot si, com solem dir, l’electe és el que té més vots. La tendència natural és a proposar A, el que ha tingut més vots dels tres, encara que no ha pogut superar, en solitari, la meitat que li donaria la majoria absoluta. Podríem estirar una mica més el xiclet suposant que hi ha 8 electors i que A segueix tenint 4 vots, mentre C i D n’aconsegueixen 2 cadascun. A pot governar en solitari però si els altres 2 (B i C) es posen d’acord, el empat esdevé permanent i, a més, B i C poden adduir que ells també tenen quatre vots entre els dos.

Entès el mecanisme, podem estirar l’argumentari fins tenir mal de cap, a base de suposar més grups, cadascun amb el seu candidat i els seus vots. I percentatges de vots més o menys diversos. Només cal donar una ullada al nostre parlament. Amb un partit més votat, el PP amb 137 diputats. Un segon, el PSOE, amb 120 i al darrera VOX amb 33 i SUMAR (que ja és una coalició) amb 26. Tot rematat amb 4 grups (ERC, Junts, Bildu i PNB) de 5 a 7 diputats, i un grup de grups, el mixt, amb 9 diputats. Un munt de possibilitats d’arribar als 176 vots que donarien la majoria absoluta i permetrien tenir aquell corró parlamentari del que tant havíem sentit a parlar fa alguns anys.

Però per això caldria que els diferents partits acceptessin, de tant en tant, alguna de les propostes que fan els altres, sense pensar que estan fent una concessió que els hi farà perdre vots. A més, rebatre els arguments d’un contrincant per la via de la lògica argumentada, sol ser més difícil que buscar-li algun plat brut al contrincant per forçar-lo a despistar canviant el seu argumentari, i poder així tirar-li els plats pel cap al·legant que està fugint d’estudi perquè no sap que dir. La famosa frase de la palla a l’ull aliè.

Perquè convindria no oblidar que, al marge del govern de l’estat i el Congrés de diputats, el nostre país està organitzat en comunitats autònomes (17 i 2 ciutats autònomes si no em falla la memòria) cadascuna amb un president i un govern autonòmic que ha de decidir i legislar sobre les seves competències, no sempre clarament diferenciades de les que té l’estat. I que cadascuna d’aquestes autonomies és com un estat en petit que reprodueix els problemes que abans apuntava que tenia l’estat. Avui, amb 14 comunitats dominades pel PP i les altres 5 amb presència majoritària del PSOE. Una situació que, amb un PP a tocar de la majoria absoluta, no para de generar conflictes. Sovint atiats pels grups minoritaris que veuen possible treure rèdit d’uns vots que ajudin a tirar endavant una proposta. Una estratègia, però, que no es pot forçar al màxim vist que hi ha altres solucions alternatives que puden engegar-ho tot a rodar.

I així estem. Amb un partit que presumeix de governar en coalició, tot i estar en mans dels grups autonomistes que l’amenacen amb llençar-li els plats pel cap. I un altre partit que, des de l’oposició, reitera ser el més votat i reivindica el seu dret a governar, encara que miri al seu afí (VOX) amb recel, segur de que, si bada, li prendrà la cartera. I, mentrestant, els ciutadans veient passar els plats i els improperis i mirant als altres àmbits autonòmics per saber si allà tenen subvenció per alimentar el gos de companyia. País....