Les noves creuades

Segur que a tots els que vàrem tenir un professor d’història universal com Deu mana (informat i bon comunicador), en llegir aquests dies les informacions sobre la flotilla Global Sumud, ens han vingut al cap aquelles històries medievals de quan Europa vetllava els llocs sants de Palestina enviant-hi les ordres militars que les mantinguessin lliures i visitables i, quan els àrabs es posaven especialment bel·licosos i implantaven lleis restrictives, fent que el papa de torn convoqués una creuada (amb les corresponents butlles que garantien una bona eternitat) i alguns reis, emperadors o senyors, afegissin els seus exercits a l’expedició, no sempre amb intencions espirituals, naturalment.

Un escenari que, tot i haver-se produït diverses vegades al llarg de la història, el cinema -sobretot el nord-americà- va personalitzar en un Ricard Cor de Lleó que s’enfrontava a un refinat i maquiavèl·lic Saladí per mor dels guionistes i tot i haver estat el heretge un home culte i preocupat pel futur del seu poble. Obviant també les rivalitats entre els diferents prínceps cristians que dugueren, per exemple, al duc Leopold V a fer presoner, a Àustria, a Ricard Cor de Lleó quan, tornant a la seva enyorada Anglaterra, el seu vaixell naufragà i hagué de fer el camí per terra i a cavall. Una detenció que exigiria el pagament d’un quantiós rescat que, finalment, afrontaria el bisbe de Canterbury permetent-li així tornar al seu regne i continuar exercint de rei. Com veieu, ja en aquell temps el mite de la cristiandat unida i solidària, feia aigües.

Però, pel que sembla, aquell model d’actuació segueix present en el subconscient de molts europeus que han decidit combatre, ja sigui l’islamisme o el sionisme, amb mètodes que semblen trets d’aquell moment de la història. I mentre la política més o menys oficial intentava trobar els camins de la diplomàcia per arribar a solucionar-ho, la ciutadania descontenta posava en marxa els mecanismes de la “democràcia directa” que han anat i segueixen anant des de la protesta als carrers de la ciutadania a la implicació de certes organitzacions com la Global Sumud Flotilla en accions de protesta de més ressò internacional com la posta en marxa d’una flotilla de vaixells diversos que ha intentat apropar-se a la antiga Terra Santa per dur aliments i medicaments als palestins que suporten la pressió i violència d’una guerra sanguinària basada en els bombardejos indiscriminats que afecten especialment a la població civil a la que, per més INRI, fan desplaçar-se amunt i avall pels territoris palestins que Israel vol conquerir, pel que sembla per construir-hi una zona turística de superluxe.

Com passava a l’edat mitjana, però, la cosa s’ha desmarxat. Aquells vaixells “privats” que mostraven la disconformitat de determinats ciutadans, com les ordres religioses del temps de Ricard Cor de Lleó, han emprès viatge a Terra Santa per ajudar a la població palestina amb aliments i medicaments. Algunes nacions -Espanya també- han volgut demostrar la seva “implicació” enviant al comboi vaixells militars teòricament destinats a protegir l’expedició però que finalment van quedar-se “al pairo” per evitar incidents internacionals. I aleshores, el Saladí de torn (ara disfressat de Netanyaju i amb llaç groc a la solapa) ha decidit intervenir fent allò que millor sap fer. Desinformar als ciutadans d’arreu del món i castigar als que han gosat integrar-se en l’expedició de Global Sumud per deixar les coses com estaven i, sorprenentment, convocar al seu enemic irreconciliable i a través del mitjancer nord-americà, a unes converses de pau que, a més, potser serviran per empènyer Donald Trump cap al Nobel de la pau, posant-lo a l’altura del de l’any 1978 quan Menahem Beguin i Anwar el-Sadat el varen rebre pels acords de Camp David auspiciats pel president demòcrata nord-americà Jimmy Carter que, a diferencia de Trump, va acceptar romandre en un segon pla en aquella creuada a favor de la pau.