Genocidi

És el concepte de moda en el qual potser hauríem de furgar una mica més per arribar a treure’n l’entrellat i descobrir les intencions ocultes d’aquells que sembla que l’hi ha declarat la guerra.

Naturalment, el primer que hem de fer és acostar-nos als diccionaris -si son etimològics, millor- perquè ens donin informació contrastada sobre la paraula. Si ens acostem al diccionari de la Real Académia de la Lengua Española trobarem una definició que diu “extermini o eliminació sistemàtica d’un grup social per motius de raça, religió o política” que ens marca tres característiques molt clares. La voluntat sistemàtica de destrucció, significant que no estem en el graó de l’avís o advertiment a les possibles víctimes, sinó molt més amunt de l’escala. Que en la nostra voluntat està la seva desaparició. Una desaparició en la que posarem tots els nostres esforços i totes les nostres habilitats i destreses. Que les nostres maniobres no aniran dirigides a alguns membres del seu col·lectiu a manera d’avís o escarment, sinó que abastaran a tots els que puguin ser-ne considerats membres, fins fer-los desaparèixer del nostre entorn. I que el criteri per ser considerat “objectiu a desaparèixer” serà la simple pertanyença al grup objecte de la persecució.

El curiós és que, si anem al Diccionari de la Llengua Catalana, es nota que a casa nostra som més expeditius i menys retòrics. Que anem per feina sense marejar la perdiu. La nostra definició s’enllesteix amb un simple i resumit “destrucció premeditada d’un grup humà (racial, nacional, lingüístic, religiós, etc.”. Curiosament, posant èmfasi en la premeditació  en comptes de la sistematització que ressalta la definició hispana i que potser indica preferència seva en la rancúnia maniàtica (“sostenella i no enmendalla”) enfront al nostre raonament (“pensar i actuar”).

Però, si saltem del diccionari (font de definicions) a qualsevol enciclopèdia (font d’informacions) les sorpreses ens esperen. Pels que no ho sabeu -com jo fins fa una estona- la paraula genocidi fou encunyada per l’advocat jueu polonès Raphael Lemkin l’any 1944 després d’haver fugit de Europa en guerra i proposat al president nord-americà Franklin Delano Roosevelt tipificar allò que Churchill havia definit com “crims sense nom”. L’extermini sistemàtic dels jueus europeus. Just dos anys abans que, en el judici de Nuremberg sobre els crims dels nazis, la paraula fos acceptada pels advocats i, per tant, es guanyés el dret a entrar en els diccionaris.

La seva etimologia era clara. Creada per la juxtaposició del substantiu grec “genos” (= raça o poble) i el sufix “cide”, derivat del mot “cadere” que designava les morts violentes i que ja s’emprava en altres paraules com magni-cidi o infanti-cidi. Una paraula que aparegué el 1946 en un document de la ONU just creada, i que dos anys després (1948), en una convenció de la ONU, seria aprovada i ratificada per la quasi totalitat de països membres, fent entrar el concepte i la paraula en el dret internacional per accions posteriors en diversos àmbits de l’activitat política a nivell mundial.

Avui, 77 anys més tard, la paraula està en boca de tothom arran de les horroroses malifetes d’un estat d’Israel que sembla més entestat en tornar la pilota a uns suposats enemics històrics (oblidant que Israel va aconseguir els seus territoris a l’orient mitjà de forma no massa honorable) que en fer de la regió un oasi de pau i comprensió.

Perquè els bombardejos de l’estat israelià sobre la franja de Gaza, si alguna cosa tenen és la premeditació (bombardejos i pluja de menjar barrejada amb bombes) que apunta la nostra definició. Però també el caràcter de “eliminació sistemàtica” de la definició castellana, perfectament visible quan ens mostren l’estat de la capital palestina i comprensible quan sentim als afectats queixar-se de no tenir un lloc segur on escapar de la persecució, de la repressió.... del repugnant i denunciable GENOCIDI.