Com qui no fa la cosa

D’ací no res, tornarem de vacances amb les bateries carregades i una agenda farcida de compromisos socials. Festes majors, Diada, referèndum, butxaques buides i  bufonades a l’ús. No s’amoïnin. Forma part de l’espectacle.

Acabades les vacances, que alguns han fet sense dur un any d’antiguitat a l’empresa, seria bo no posar el cronòmetre en compte enrere per no amargar-nos un dies d’esbarjo.

No deixem de pensar, mentre ballem a la plaça del poble, al so de l’orquestra de festa major que, en data fixa, ens juguem uns quants capítols de la nostra història. Fem-ho amb el cap fred i el seny que ens caracteritza, tant si la ballem com si no.

He emprat la paraula referèndum en lloc de plebiscit o eleccions, perquè són, tots ells, conceptes objecte de manipulació. No s’esverin. El de la OTAN de 1986, el de la Ley de Sucesión en la jefatura del estado de1947, el de l’aprovació de la Ley Orgánica del Estado de 1966 i el de les nuclears, que no es va fer, ho eren. I tots ells, varen ser orquestrats. Encara en paguem les conseqüències.

La nostra història és un rosari de despropòsits. No sé per quin parenostre anem, però, cada cop que diem amen, enlloc d’anar endavant  resulta que anem enrere. Aquest enrere, cap on ens fan anar les nostres pregaries, té un final en el que es veu la llum. Tranquils!

Quan un estat decideix suspendre, a una part del seu territori dels drets constitucionals, referendats pel poble i com a càstig nega les aportacions econòmiques, els ajuts i les inversions, puntuals i excepcionals, rescindint els pactes de col·laboració en tot el que s’havia posat per escrit (suspensió de contractes) atorga la independència d’aquell territori de forma immediata.

Potser el nostre cas, encara no tingui precedents. Si, però, que trobaríem en imperis decimonònics, com el britànic, exemples colonials en els que la independència fou fruit o conseqüència d’un adéu per insolvència.

Ens és més proper el tema dels articles. El setè anul·la el cinquè. I no és l’únic, pensin-ho. Mirem per on ho mirem, la cosa, pinta bé. El que potser no esperen es que acabem cantant-los-hi allò que cantava l’àvia: “Pinta moreno, pinta con garbo, que un relicario, que un relicario te voy a dar”. Com qui no fa la cosa!