Fills de la insolació

En la primera meitat de la dècada dels 80 i sota aquest títol, sortia per l’antena de la desapareguda ràdio AVUI/Cadena 13, un divertit i ben elaborat programa que el temps ha convertit en premonitori. El canvi climàtic tenia que arribar a una part dels de la mateixa època i a aquells que unes dècades abans havien estat contemporanis. Fou, a cas, la insolació la que trastocà les ments dels que ara diuen disbarats?

Les entitats financeres estan sotmeses al lliure mercat, com tothom. No ens poden amenaçar en retirar-nos els finançaments, amb quartos que no són d’ells, sense que nosaltres no poguéssim decidir lliurament a qui demanar un préstec. Si es retiren de l’escenari, cosa que poden fer, altres organitzacions ocuparan els seus llocs.

En el tema guardiola és on saben que ens fan mal. A cas no se’n recorden que ens la varen treure sense poder trencar el porquet? De quina guardiola parlen? Si no hi tenim un duro! Em fa gràcia, per no dir una altra cosa. Vostès coneixen algun lladre que desprès d’haver robat una cartera vulgui tornar a robar a la mateixa persona? En qualsevol cas, amenaçar és lleig, sobretot quan ve de part dels que ens han robat la cartera.

I la clau? Què me’n diuen de la clau. Deu ser com aquella del Palau Mornau, que Òmnium Cultural ens va atorgar, ja fa uns quants anys. Premonitori o no, ara l’edifici alberga el Museu del Cànnabis. Per sortir de casa necessitem tan de la cartera com de la clau, però, no perquè ens les fotin. 

Un dels millors invents dels banquers és la banca de proximitat. La que ens fa tenir, si més no, una sucursal a  cada travessia. I no els hi conto quan els bancs estrangers puguin operar amb total llibertat. Encara en sobraran!

Acostumo a fer-me meves frases que m’agraden, per exemple: Ser jove no és cap delicte o ser vell no és una malaltia. Que no tinguem que capgirar la truita pel fet d’estar envoltats de delinqüents que arriben a vells sense saber què és un constipat. Com deia en Cassen en un dels seus acudits, no volem homes omnipotents i dones esmerils. Volem gent honrada que es vulgui quedar i que podem fer-hi cabre. Mai no he dubtat, tampoc, que el veïnatge comenci per la casa d’un.