Coalicions per governar

Quan els electors votem, ho fem com volem i com millor creiem pels nostres interessos i desitjos. En el  món municipal són bastant normals els governs de coalicions de tota mena, fets en base a afinitats personals o programàtiques o ideològiques o per raons inconfessables de les que la història és plena. Per fer aquests governs, cal pactar, renunciant  i acceptant, amb humilitat. En un govern de coalició, cal que cada soci conegui i accepti els seus límits i ho faci sense por ni complexes.

A Sitges tenim un llarg historial de governs municipals de coalicions amb perfils diversos. Personalment, vaig participar en un govern amb cinc partits, que va funcionar, crec jo, bastant bé, tot i tenint en compte la manca de coneixement dels límits d’un dels socis. Sota el lideratge de l’alcalde Baijet, vam generar el que es pot considerar el projecte pel  Sitges del segle XXI, ara moltes de les propostes les podem trobar camuflades en el projecte Investor de l’alcalde Forns. Vam equilibrar les finances, llàstima que posteriorment ho van esguerrar, el següent no era un govern de coalició real. I vam incrementar el patrimoni municipal amb equipaments com el Centre de Disseny o el Palau del Rei Moro. El cert és que, dona la sensació, que quan Sitges ha millorat ha estat amb els governs de coalició fets al voltant d’un projecte programàtic definit i acotat. Avui no sembla que l’actual govern municipal tingui un projecte massa clar i uns límits massa definits, molta foto i massa recordar herències rebudes i de moment aproven els pressupostos amb el recolzament del PP i NH, i els meus d’ERC callats, sense comentaris, com també van callar davant el PP quan l’amic Llompart reclamava un posicionament contrari a la Generalitat pel deute, obviant el deute del govern central.

Però si parlem de governs de coalició, ho hauríem de fer del Govern de la Generalitat que neix d’una candidatura de coalició, Junts Pel Sí, feta per un projecte tant clar com és el d’aconseguir la Independència del nostre país, Catalunya. Ho podem veure com una manera diferent de fer política, on, com s’ha vist, no importen els qui, importa el per fer què.

On no sembla que sàpiguen que vol dir això de pactar i consensuar un projecte, amb humilitat i renúncies, és a la capital de l’estat del que encara, i per poc temps, en formem part. És trist veure com el gran debat és qui truca a qui per tenir una entrevista, o qui la diu més fora de to a la premsa. Només sembla que estiguin d’acord en un punt, en dir que els catalans no tenim dret a decidir si volem o no ser un estat, inclús aquells que parlen d’un referèndum, ho fan només per tenir contents els seus socis catalans, atès que ho fan sota un plantejament tant quimèric com impossible.

Els que fa uns mesos reien davant la complicada negociació de Junts Pel Sí amb la CUP, negociació amb un resultant tant sorprenent com esperançador, ara són incapaços de seure en una taula i reconèixer la realitat dels resultats electorals que són la veu del poble. I el poble ha estat clar, a pactar i a regenerar la podrida activitat política de l’estat espanyol.