El meu poble i jo

Quan Salvador Espriu va voler fer un homenatge a Pompeu Fabra, va escriure el poema que du aquest títol. Convindria rellegir-lo de tant en tant. O escoltar-lo en la versió cantada que feu Raimon. Tot i que d’un temps ençà, estem més pel lirisme de Lluís Llach i la seva Itaca.

Espriu, quan intenta definir el paper del poble, i el seu en tant que persona, és pregunta: Senyor, servidor? I en dóna la resposta afirmant que: Som indestriables el meu poble i jo.

Una afirmació que la realitat del país sembla entestada en contradir. Perquè si alguna cosa constatem és el creixent divorci entre el poble i la classe política. Cadascú per un camí diferent, quasi oposat si ens atenem a les obres. Permeteu-me, emprant el recent episodi del local ocupat i desallotjat del barri de Gràcia del qual l’ajuntament pagava el lloguer i despeses, posar en evidència tres d’aquestes divergències entre el poble i els governants.

Primera – El poble demana transparència i els polítics li ofereixen opacitat. Es descobreix que el local en qüestió és propietat d’un conegut intermediari que es dedica a fer negoci a partir de les subhastes públiques de locals i propietats. Una part del poble decideix fer-li un escrache a les seves oficines del Passeig de Gràcia. Ràpidament apareixen opinadors i responsables públics que critiquen el fet d’haver difós el nom d’aquell senyor. Oblidant que els taulells dels jutjats estan plens de noms i cognoms de gent que no pot pagar el seu lloguer, els seus deutes o els seus impostos, que veu les seves dades publicades i, al damunt, acaba veient allò que la justícia li pren, en mans d’un d’aquells intermediaris pels que ara es reclama l’anonimat, és a dir, l’opacitat.

Segon – El poble demana control i els polítics li ofereixen descontrol. Fins i tot aquells que, de boca enfora, no paren de criticar el poder, el diner i tot allò que pugui sonar a capitalisme. Es descobreix que un dels més crítics amb els pagaments del local ocupat i desallotjat i que, per extensió, dimonitza la propietat privada, és un petit terratinent –si més no comparat amb la majoria dels mortals. I queda en evidència que aquell argument que en el seu moment va utilitzar l’ex-president Pujol per justificar el diner andorrà, no és exclusiu de la dreta capitalista. Que tot es pot defensar des d’una herència o una deixa. Des de diners foscos a propietats familiars. Oblidant que dels capellans no sols hem d’escoltar el que prediquen. Que igual o més important acaba essent el que practiquen. Que quan es demana control sobre les institucions perquè es paga un lloguer d’amagatotis, també s’està demanant control sobre el pas dels polítics i funcionaris per la funció pública. Sobre tots aquells que tenen, en major o menor grau, la possibilitat d’utilitzar els mecanismes legals i el funcionament de les institucions en benefici propi. No és a posteriori, quan t’han enxampat, quan s’han de donar les excuses i justificacions. Això no és control. I no es resol amb el simple penediment. Perquè el ciutadà a qui revisen la declaració de renda i sancionen, no se’n surt amb una simple petició de perdó.

Tercer – El poble demana honestedat i els polítics no paren d’oferir-li corrupció. Fins i tot una corrupció que, tard o d’hora i més ara que venen eleccions, algú justificarà atribuint-li una certa funció social. Penso en el cas dels ERE andalusos que, actuant de repartidora, poden acabar essent equiparats amb Robin Hood. El que robava als rics (llegeixis Europa) per donar-ho als pobres (llegeixis andalusos). Sobretot perquè li toca conviure als telenotícies i tertúlies amb els casos que afecten al PP, on pel que sembla, el que es feia era robar als rics (llegeixis estat espanyol o estat autonòmic) per donar-ho a uns altres rics que, a més, eren amics. I això encara és més mal vist, fent menys dolenta l’altra malifeta. Sempre i quan tu no siguis un dels beneficiats, és clar. Per això hem pogut veure al Bigotes fent-se la víctima i reclamant justícia, a Felipe González posant la mà al foc i defensant als seus amics Chaves i Griñán i al ex-alcalde Trias justificant el lloguer per raons de pau social. Oblidant que avui ja hi ha molta gent que cobra per treballar vuit hores però, si no en treballa deu o dotze, acaba al carrer a la primera de canvi, sense que es castigui l’empresa que ho practica. I que això també és corrupció. Perquè al treballador, si arriba amb retard per una avaria, una vaga o uns aldarulls, aquell temps si que se li descompta.

Senyor, servidor? Preguntava el poeta. En la seva resposta, posava al poble en el primer lloc. Probablement pensant que el veritable senyor havia de ser el ciutadà, el poble. I que el polític, el funcionari, havia de ser el seu servidor.

Sense treure mèrits a Lluís Llach, jo segueixo quedant-me amb Raimon. Ja veiem on ens ha acabat duent la gallineta de les CUP.