La tercera guerra

Haig de reconèixer que les meves reflexions poden arribar a ser un punt reiteratives, però imagino que estareu d’acord amb mi en que la situació que estem vivint s’ho mereix, des del moment en que tots els escenaris cap on podem dirigir el nostre interès, poden acabar com el rosari de l’aurora. Un rosari -estic d’acord- més o menys greu i preocupant, però que en cap cas deixaria de tenir el seu perill per la seguretat dels implicats i tots els relacionats amb ells.

Però clar, em direu, hi ha rosaris i rosaris. Situacions de polvorí a punt d’explotar com la de la franja de Gaza o la de l’est d’Ucraïna i altres aparentment menys perilloses com les del escenari centreafricà o algunes repúbliques asiàtiques. Però hem de reconèixer també que aquest nivell de perillositat del rosari ve força condicionat per la presència de les noticies que l’afecten, als mitjans de comunicació. Si el president Trump no tingués tanta tendència a fer titulars “explosius”, videoclips on es caga damunt de la població espaordida o balls rituals per provocar l’entusiasme dels seus seguidors, la cosa no seria tant escandalosa ni la percebrien com a tant greu. Tampoc, diguem-ho tot, si determinada premsa i mitjans de comunicació no tinguessin tanta tendència a magnificar els perills de certes situacions a còpia de parlar-ne dia sí i dia també, de comparar-les amb altres episodis conflictius i de convocar als seus opinadors de capçalera a divagar sobre aquesta perillositat. Cap al costat que interessa, naturalment.

Crido la vostra atenció sobre això perquè, sorprenentment, en dos dies hem passat de tenir un Carib (i una Sud-Amèrica) més o menys tranquils, amb el president veneçolà Maduro com única esca del pecat, a presentar-la dividida en dos bàndols. Un de proper als EEUU que integra tant el Brasil de Lula (que ha reconegut cordialitat en el diàleg bilateral amb Trump) com l’Argentina de Milei que ja ha visitat més d’un cop la Casa Blanca sense renunciar als plantejaments radicals que l’apropen a la causa trumpista. I un altre bàndol, inicialment integrant només la Veneçuela de Maduro, que acaba d’incorporar la Colòmbia de Gustavo Petro, titllat ja per Trump de narcotraficant reincident i font d’immigració il·legal als EEUU de les llibertats. I tot acompanyat dels videoclips impactants enregistrats per l’Armada, dels atacs a les llanxes suposadament carregades de milers de quilos de cocaïna i altres “llaminadures” camí de les costes nord-americanes.

Una situació de represàlia al narcotràfic que es repeteix cada cop més sovint i que acaba de provocar que el cap suprem dels EEUU hagi destinat el portaavions Gerald R. Ford a patrullar per aquelles aigües per vetllar el problema i, si calgués en algun moment, intervenir. Un portaavions de darrera generació que, segons expliquen, pot dur armament nuclear i avions més potents i abundants que els de Colòmbia i Veneçuela junts. Diguin el que diguin les bravates del president Maduro.

Si això no és, com quan els americans varen enviar el cuirassat “Maine” al port de Cuba per forçar a Espanya a acceptar les condicions ianquis en la seva baralla, algú hauria de dir-ho. Però més aviat sembla que algun estratega del Pentàgon, recordant les conseqüències finals d’aquell episodi de la guerra de Cuba del 1898, li deu haver aconsellat al president reproduir-lo en ple segle XXI. Oblidant que el 16 d’octubre del 1962 es va produir, en un context semblant, la coneguda com “Crisi dels míssils de Cuba” en la que, durant tretze dies, tot el món va obrir la radio o el diari amb el cul apretat i esperant llegir el pitjor. Que havia esclatat la Tercera Guerra Mundial.

No serè jo qui digui que aquest enfrontament entre les dues Amèriques pot provocar-la. Però si algú creu fermament que aquest escenari és impossible, que ho digui i, el que és més important, que ho demostri. Així, la resta de ciutadans podrem dedicar-nos a valorar si el canvi d’horari és una bona mesura o una atzagaiada més d’una classe política que no sap com fer-ho per sortir als diaris.