L'altra guerra

Unes diferències que arrenquen del propi plantejament de les dues guerres. Perquè la que s’està produint entre Israel i Palestina, localitzada de moment a la zona de Gaza, és una guerra molt desigual on un dels contendents -Israel- malda per mantenir l’evident desequilibri gràcies a l’ajut d’una potència amiga seva -els EEUU- mentre l’altra part -Palestina- lluita en solitari (si més no, aparentment) limitant-se a aportar la majoria dels morts, en forma de dones i nens, i sense recórrer a la seva arma principal. El terrorisme global. Perquè l’exèrcit regular palestí, el que hauria de defensar el territori i les idees, sembla que no existeixi. Ep! Si fem cas de les imatges televisives amb que ens bombardegen.

Mentrestant, la segona, la que enfronta a Rússia i Ucraïna, sembla seguir un esquema més convencional, amb dos bàndols llençant-se bombes pel cap des d’ambdós costats de la més o menys volàtil frontera. No en dic front perquè no sembla que hi hagi combats directes (de cos a cos) entre els dos exercits a la manera de les batalles napoleòniques. Aparentment amb el detall comú en les dues guerres,  que els bombardejos semblen més adreçats a la societat civil que a les forces armades. Només cal veure els reportatges televisius sobre elles.

Però la diferència de plantejament entre les dues guerres esmentades sol mostrar, amb tota cruesa, les seves diferències quan estudiem el que alguns anomenen, eufemísticament, els camins cap a la pau. Mentre la guerra entre palestins i jueus s’intenta resoldre a base d’una mena de “escalafó de comandament” coronat per la figura del estatunidenc Donald Trump convertit en una mena de Doctor Jeckyll i Mr Hyde que amenaça als palestins amb les set plagues d’Egipte mentre juga al golf, fa gracietes al cap suprem jueu Benjamí Netanyahu i amenaça amb aranzels als seus teòrics aliats de la OTAN (especialment a Pedro Sánchez) convertits en cap de turc dels seus canvis d’humor. Deixant clar que el dolent de la colla és Hamàs , que Israel és l’alumne díscol però que sap fer riure al professor tot fent-li la pilota, per poder rebre els seus regals mentre la resta de la classe continua en silenci amb el cap cot, i la resta de professors li riuen les gracietes.

Una doble personalitat que, en el cas de l’altra guerra, es difumina. En el cas de la guerra d’Ucraïna, el plantejament és el de dos alumnes que s’enfronten a la classe mentre el professor s’ho mira, tot recolzant, ara un dels contendents i ara l’altre, davant la resta de la classe que contempla l’espectacle sense mostrar gaire les seves preferències, no fos cas que el professor el castigués.

La solució, a més, es mostra com a canviant. Amb el professor tantost decantat per un o l’altre dels bàndols. Ignoro si Donald Trump realment tenia al seu cap ser anomenat premi Nobel de la pau d’enguany, però no ho veig impossible. La seva febre de reunions, ara amb Putin, ara amb Zelenski, ara amb els líders de mig mon, ens té captivats mentre les seves xarxes no paren de treure idees, frases o propostes que un dia es recolzen i l’altre es rebutgen. Portant-me al cap aquella imatge del “Quo Vadis” on Peter Ustinov, fent de Neró, arbitrava el seu polze en la lluita de gladiadors, sota la mirada atenta dels romans i els propis contendents, en espera de la decisió sobre el seu futur.

La mostra més evident d’aquesta voluntat canviant de l’emperador està en el seu contradictori plantejament d’allò que considera “pau”. En una guerra, la d’Orient mitjà, el seu objectiu final sembla ser la conversió de Israel en un aliat que treballa de guarda jurat en una zona perpètuament conflictiva. En l’altra, la d’Ucraïna, tot sembla indicar que ens enfrontem a una guerra “crònica” on el cap suprem afavoreix, ara un ara l’altra, un dels bàndols. Qui sap si preparant un assaig general d’aquella tercera guerra mundial que algunes veus ja han començat a fer córrer.