Excuses de malalt

Que s’ha pixat al llit i diu que sua. Així sonen les justificacions que, al voltant dels darrers casos de corrupció que afecten alguns municipis catalans -però que jo considero absolutament extensibles a tot el territori- sobre el tema de les externalitzacions.

Naturalment, m’afanyo a afirmar amb energia que les pràctiques no són generalitzables a tots els consistoris i corporacions, però igualment insisteixo amb energia  que els catalans no tenim en el nostre ADN cap gen que ens faci ser especialment corruptes o propensos a fer tripijocs com han insinuat alguns.

Dit això, m’agradaria comparar la situació denunciada i investigada –unes feines de la pròpia administració que es transfereixen i paguen a empreses externes de cara a una millor execució- amb la que vaig viure durant una pila d’anys i que com molts sabeu, era la docència.

En el meu cas, la docència pública.

Una feina, la d’ensenyar als joves, que té assumida l’estat i que, en teoria, deixa en mans d’uns funcionaris professionals, els professors. Gent que, també en teoria, està perfectament capacitada per dur-la a terme.

Malgrat això, la pròpia administració, en nom d’una suposada i desitjable homogeneïtzació i d’un igualment suposat i desitjable control, posa per damunt dels professors una colla de mecanismes per garantir ambdós objectius.

Alguns interns i gestionats pel propi Departament com son els de programació oficial, inspecció i direcció dels centres educatius. Altres clarament externs com les associacions de mares i pares. Però jo voldria fixar-me en un aspecte concret que ens pot servir pel tema inicial. El dels llibres de text.

No deixa de ser curiós que, amb els temes ben definits per la programació que fixa el Departament, i amb els professionals qualificats que l’administració posa al davant de les aules, el sistema acabi recorrent a unes editorials externes que estandaritzen els continguts donant-los forma de llibre que, naturalment, té un cost que, també naturalment, paga l’usuari. Una externalització perfecta.

Podem trobar-hi totes les excuses. Més o menys vàlides. Per exemple, que així tots els alumnes de la classe tenen els mateixos continguts. O que així els exercicis tenen ja pautat el moment de fer-los. Però estareu amb mi que això no hauria d’invalidar, com sovint fa, la feina del professional que intenta millorar els mètodes o els resultats.

Com imagino que estareu amb mi si dic que aquest sistema de funcionament té la creu en aquells “professionals” que opten per fer llegir el llibre de text i respondre els qüestionaris del llibre com a forma de donar les classes. De la mateixa manera que altres, vistes les proves de validació, control o superació de cicle que el sistema practica com a forma de valoració de l’ensenyament, decideixen saltar-se el tema 4 del llibre perquè no surt a la selectivitat o ampliar de motu propio el tema 12 perquè “sempre surt”.

I malgrat això, el sistema educatiu segueix mantenint a capa i espasa la necessitat de llibre de text i obligant a la seva aplicació.

Tornem –perdoneu la digressió a tall d’exemple- al tema inicial. La justificació numantina de les externalitzacions que han aplicat alguns ajuntaments i corporacions a les seves feines i/o serveis. Com en l’exemple de l’ensenyament, dir que les empreses privades faran millor la feina municipal o de gestió, no deixa de ser una bufetada a la cara dels funcionaris professionals que cada dia es parteixen el pit per complir amb les seves obligacions. I una sobrevaloració d’unes suposades virtuts que els “externs” demostren molt sovint no tenir. O cal que recordi el monumental bunyol de Vueling d’aquestes passades setmanes?

No seria millor que, en comptes de transferir la feina a empreses més o menys privades –obrint el camí a les conxorxes, tripijocs i corrupcions que ara anem coneixent- dediquéssim els sobrecosts a millorar els sistemes de funcionament atenent les peticions dels treballadors d’aquests serveis, i no sols les salarials. No es pot demanar eficiència als funcionaris de justícia dotant-los amb llapis i goma d’esborrar.

Però sembla que allò que surt més car, per força ha de ser més bo. Si tornem per un moment al llibre de text, comprovarem que, ni el paper couché ni les fotos a tot color, ni el portar un CD incorporat, fan als estudiants més savis.

Insisteixo, em quedo en el concepte de fons. En la creença que els que fan servir l’escombra o l’ordinador son els més capacitats per fer-los funcionar eficaçment i no uns senyors que estan pendents del compte de resultats de la seva empresa. I en el convenciment que les externalitzacions son un insult per aquells que, sense els mitjans que diuen utilitzar aquests “externs”, fan la feina ben feta. Un insult que, a força de reiteració, els porta cap al “ja t’ho faràs”.

No entro en la lletra menuda. És evident que el llibre de text pot aportar beneficis a qui l’escriu. Encara recordo, a la meva etapa universitària com molts dels llibres que recomanava el catedràtic de torn i en els que basava les seves classes, eren seus o havien estat traduïts per ell. Però això son figues d’un altre paner. Expedients d’un altre negociat. El de la corrupció. I jo parlava d’eficàcia.

Espero que en aquest tema de les externalitzacions, fraudulentes o no, ningú faci com el ministre Cañete quan va ser preguntat pels paper de Panamà de la seva dona. Donar excuses de malalt que s’ha pixat al llit i diu que sua.