Viatjar des del terror

Fa un temps escrivim al nostre blog sobre l'estimulant que és aprofitar un viatge de vacances per retroalimentar el necessari aprenentatge davant qualsevol avatar de la vida. La nostra oportunitat per ser conseqüents amb aquesta idea ha arribat després d'estar a Berlín, una ciutat que abusa del fred en el gris dels seus carrers i en una espècie de mal humor latent que transmeten els orgullosos nadius de la ciutat. Per contra la seva riquesa cultural i històrica és innegable.

No hi ha muntanyes i ens crida poderosament l'atenció l'abundància de zones verdes amb àmplies arbredes i boscos al seu centre, en el qual hem trobat un espai molt proper al Monument a la Victòria i a l'estàtua de Von Bismark en el qual es practica el nudisme. Xocant en una ciutat carregada de normes i pautes estrictes però amb un gran sentit pràctic de la vida. En el recorregut, tot apareix esquitxat de retolacions urbanes amb lletra gòtica i wagneriana que ens abstreu a uns altres temps que volem reconèixer. Palaus impecables i omnipresents carregats de simbolisme i línies neoclàssiques que ens situen als gloriosos moments prussians. En un instant apareix davant nosaltres un de les icones de la ciutat. La Porta de Brandemburg, és al costat del Mur, el Memorial als Jueus assassinats a Europa i el Bundestag, el podi de quatre que corona el missatge que Berlín transmet al món. Travessem la porta per veure sorpresos que les ambaixades dels aliats occidentals estan situades al costat d'ella en un vetllat missatge a l'antiga URSS de “us hem guanyat la partida”. Alhora, això succeeix molt prop del mausoleu als soldats russos caiguts a la ciutat amb un marcat estil estalinista. Seguim vorejant avingudes perseguint la ruta marcada en el terra pel “Berliner Mauer” que va separar al món durant la guerra freda. El mur de Berlín emergeix en un dels seus trams que es conserven en peus al costat del que va ser la seu de la SS i de la policia política d'Hitler, la Gestapo. Allí s'aixeca l'exposició que relata al detall els horrors i crims del nazisme (TOPOGRAPHIE DES TERRORS 1933-1945) en la qual no s'amaga cap nom ni horror comès, passant per la palestra noms de criminals com: KALTENBRUNER, KEITEL, SAUCKEL, RIBBENTROP, ROSENBERG o ZIMMER entre molts altres. És angoixant el silenci amb el qual els centenars de persones que la recorren contemplen: documents, històries, fotografies, maquetes, ruïnes, àudios i vídeos on es plasmen execucions sumàries sobre ciutadans de tota Europa, alemanys inclosos. Pots seguir en ella la ruta de totes les instal·lacions i edificis públics del règim feixista, així com la implicació d'empreses com Siemens en la qual treballa la nostra guia i que va utilitzar a les seves fàbriques ma d'obra esclava sotmesa a treball forçat. Vull recordar que en aquest viatge ens allotgem en un barri dormitori, en Siemensdamm veient molt de prop el lloc que en molts aspectes segueix ancorat en uns altres temps, on s'aixequen les velles fàbriques d'aquesta marca de components electrònics. Sobra més comentari.

S'ha apoderat de la meva gola un nus que em mareja obligant-me a mastegar la crua realitat de persones que vivien fa unes dècades en aquest lloc i que van convertir en normals els més brutals instints humans. Respir profundament i començo a observar la utilitat de tot això. A la ciutat no veuràs ni un sol vestigi d'apologia d'aquest règim. No obstant això està present tot el temps per no oblidar, explicant com aquest poble ha pogut utilitzar aquest aprenentatge i tornar a aixecar-se com una potència que va ser i que ha tornat a ser a força de tenir sempre molt present el seu sofriment per les conseqüències del feixisme. D'una banda, la destrucció absoluta, per l'altre, la separació posterior del seu poble en dues meitats aparentment irreconciliables d'una mateixa família que els líders comunistes es van obstinar a practicar amb una nova seqüela de la Gestapo, anomenada Stasi. No obstant això, al final no van poder callar al poble que va convertir en clímax la reunificació sense violència d'Alemanya portant amb si el record dels morts que tant el nazisme com la guerra freda van generar. El seu record avui segueix present amb blanques creus en els llocs en els quals van perdre les seves vides cercant la llibertat. Ells van obrir el camí a la resta.

És un dels pilars del miracle alemany i una rica font d'informació per comprendre les diferències entre com ho han fet els alemanys i com per exemple, no ho hem fet els espanyols. Ells han après des de les oportunitats generades per la derrota mentre que nosaltres seguim vivint entre les seqüeles i purgues dels guanyadors que van menysprear i segueixen humiliant als vençuts. No hem estat capaços de superar la nostra pròpia guerra civil, respectant entre uns altres als morts i al dolor dels vius que segueixen buscant-los per donar-los un digne enterrament. En aquest clot seguim incapaços de reconciliar un poble i construir un país fort. No hi ha summa entre persones que no es fien les unes de les altres. No ens enganyem, la nostra flagrant situació de bloqueig parlamentari després de dos processos electorals no és més que una altra pàgina escrita amb la mateixa tinta que es va escriure l'últim butlletí de guerra proclamat a Burgos el 1939 i que ara anomenem “i tu més”. Passar pàgina és una lliçó que va quedar penjada. Se'ns acaba sempre el curs abans d'arribar a donar-la en classe amb el que acabem sempre per deixar-la fora de programa.

Aquesta realitat podria començar a canviar el dia que puguem vendre trossos de la Creu de la Vall dels Caiguts en botigues de records per a turistes com allí hem vist amb els trossos del seu mur. Al nostre pesar tots sabem que això no té ara per ara cap possibilitat de succeir. Veure-ho a Berlín, al carrer Friedrichstraße al costat del Check Point Charlie, on va ser a punt de començar la Tercera Guerra Mundial i fer-ho amb tota la normalitat del món dóna molta enveja, almenys a mi. Ni que dir a les persones que a dia d'avui no saben encara on son els seus pares assassinats.