Investidura Rajoy

Legalitat o legitimitat?

Nuria Marín, Miquel Iceta, Àngel Ros i Núria Parlon canten La Internacional a la cloenda del XIII Congrés del PSC. ACN/ Maria Bélmez

Nuria Marín, Miquel Iceta, Àngel Ros i Núria Parlon canten La Internacional a la cloenda del XIII Congrés del PSC. ACN/ Maria Bélmez

Qui sap si imbuïts per l’esperit de Halloween, que en pocs anys ens ha imposat la cultura del “mort o tracte”, el PSOE ha optat per posar-se a roda del PP i seguir la filosofia del fals dilema entre legalitat i legitimitat que tant èxit li ha donat durant aquests mesos al “govern en funcions”.

Posant la legalitat pel davant de la legitimitat democràtica dels vots del militants, ha aconseguit llençar per la finestra al secretari general Pedro Sánchez, gràcies a la dimissió de suficients membres del comitè federal com per poder invocar el corresponent article dels estatuts del partit. Ara vol seguir en aquesta línia argumental per castigar al PSC per la seva rebel·lia i la gosadia de votar en disconformitat amb les directrius emanades de la junta gestora que mana en el partit a dia d’avui. I, novament, posa la legalitat –la voluntat plasmada en un text- per davant de la legitimitat, és a dir de la voluntat. El com pel davant del què.

I com que els papers diuen -al marge de que el PSC és un partit amb personalitat jurídica pròpia i autonomia d’acció, que defensa els drets i interessos dels catalans i les catalanes- que PSOE i PSC son partits germans, matrimoni avingut, societat amical, etc.. el PSOE s’agafa a aquesta doble personalitat per deixar als catalans fora de sanció (o amb sanció mínima) com a mostra de bona voluntat, però amb la torna de deixar fora del seu comitè federal als representants del PSC tot argumentant que, puig que son dues organitzacions independents, el PSOE també té dret legal a tenir òrgans de gestió propis i independents. O potser el PSC té representants del PSOE en el seus? Mort o tracte.

Una trampa força hàbil per la que es poden trobar arguments justificatius, però que sempre acaben anant a petar al mateix lloc. S’està castigant al PSC per haver desobeït les ordres dels “colpistes” que van actuar en nom dels sacrosants interessos del PSOE i aparentment, només aparentment, d’Espanya.

Perquè ara el PSOE podria fins i tot inventar-se un argument tan inversemblant com dir que vol tenir una franquícia a Catalunya per si acabem essent independents (o algú imagina una Catalunya independent amb un partit que dugui la paraula espanyol a les seves sigles?) i cal concórrer a unes eleccions constituents d’avui per demà. De fet, no li queda altre remei que buscar justificacions si vol seguir jugant un paper important en la política estatal.

Però ho té difícil. Ell no té una marca blanca com la que tenia i segueix tenint de moment el PP. Un Ciutadans que accepti, amb boca petita però voluntat evident, el lideratge del germà gran per manar i tallar el bacallà. Esperant que li permeti sortir de l’anonimat o del modest paper de comparsa. Els socialistes tenen un germà jove, poc sumís i que aspira a dur els negocis de la família. Un Podemos que sembla poc disposat a tractar i molt a lluitar i, si cal, matar. Mort o tracte.

Potser per això, per aprendre i experimentar de cara a futurs enfrontaments amb aquest germà biològic estatal, el PSOE busca la confrontació amb el germà adoptat, el PSC, invocant un argumentari que només és en els papers i com a reflex escrit i més o menys encertat d’una voluntat legítima. Perquè convé recordar que quan, l’any 1978, es constitueix el PSC-PSOE (inicialment batejat així tot i que ara la segona part del nom s’obviï) és com a resultat d’un acord triple entre el PSC Congrés, el PSC Reagrupament, i la Federació Socialista Catalana del PSOE. No foren, per tant, dues organitzacions que, com pot haver quedat reflectit en els papers, ajuntaven les seves voluntats i capitals per fer una societat de benefici mutu en la que cadascú mantenia la seva personalitat. Foren tres organitzacions que, conscients de la necessitat d’impulsar un canvi a Catalunya, decidiren crear una organització comuna, mancomunada i de risc compartit, per afrontar-lo. En l’àmbit català i en col·laboració amb una organització d’àmbit estatal. Creant un ens que, encara avui, es defineix com: “Un Partit, amb personalitat jurídica pròpia i autonomia d’acció, que defensa els drets i interessos dels catalans i les catalanes.”

Altra cosa és que els redactors del document que ho formalitzà i regulà, estiguessin més o menys encertats a l’hora de dur aquella voluntat al paper. Per això, em sembla de molt males arts, aquesta estratègia que sembla emprendre el PSOE. Posant la legalitat (o si voleu, literalitat) del text per damunt de la legitimitat de la voluntat fundacional. Com m’ho sembla la de “mort o tracte” que sembla haver emprès el PP en aquesta nova legislatura amb un govern que ha abandonat l’adjectiu “en funcions” per passar a ser, si més no de paraula, un “govern en serio”.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!