La darrera croada

I, com a academicista que soc, el primer que he fet per intentar aclarir-me les idees, és anar al diccionari. Començant naturalment pel català. Allà, els autors em defineixen croada com una “expedició de cristians contra els musulmans per a reconquerir Terra Santa”. I immediatament m’han assaltat els dubtes. Son cristians els nord-americans de 2026? Si el que busca una croada és reconquerir un territori, això deu suposar que allò que es vol recuperar, ha estat teu en algun moment de la història. La cosa s’embolica. Cal doncs buscar altres fonts. I com que m’agradi o no, he estat bilingüe, m’he afanyat a buscar el “Diccionario de la Lengua Española” on he pogut llegir que una “cruzada” és una “Expedición militar contra los infieles, que publicaba el Sumo Pontifice, concediendo indulgencias a los que a ella concurriesen; por lo cual se alistaban voluntariamente soldados de toda la cristiandad”.

Óndia! els dubtes han augmentat bastant. Si la segona definició esmenta només els militars, les expedicions de mercaders com Marco Polo, monjos com sant Bernat de Claraval i altres personatges pietosos han de quedar exclosos del concepte de croada? I si això és així, que hi pinta el “Sumo Pontifice” per allà al mig, concedint indulgències i privilegis a tort i a dret? Perquè, a la vista de tot això i contra el que ens ensenyaven, les croades haurien estat més a prop de la Legió Estrangera del segle XX, feta de perdedors i idealistes derrotats, que d’aquelles imatges de croats il·lusionats i compromesos que ens presentaven pel·lícules com Ivanhoe o Robin Hood.

A més, si aprofundim aquesta línia de raonament argumental, podríem fins i tot arribar a vincular l’aparició del colonialisme europeu amb el perllongament de les croades, un cop depurades del seu inicial idealisme religiós i impregnades de la voluntat de extreure tantes riqueses com fossin possibles d’aquells territoris aliens i poblats per altres races i civilitzacions que mantenien l’heretgia en l’àmbit religiós, justificant així la nostra ingerència,.

Però aleshores m’han vingut al cap les idees de la meva infantesa quan el règim franquista del dictador del bigotet s’omplia la boca de la paraula “Cruzada” per etiquetar el seu règim polític. Una croada en la que no calia anar a buscar els “heretges” a altres terres. N’hi havia prou amb associar el socialisme, comunisme o anarquisme amb una nova “heretgia social” que permetia que el “Sumo Gobernante” concedís indulgències terrenals en forma de poder o diners als que lluitaven contra elles.

I ara que crèiem que tot allò ja estava superat, que aquelles croades medievals i les revolucionaries dels segles següents, havien estat fruit d’una resposta immadura a les situacions socials malenteses en les que un rei podia imposar la seva voluntat al regne, uns quants obscurantistes amb idees aparentment progressistes decidir sobre el futur de ètnies o comunitats o una classe social amb poder econòmic imposar modes més o menys estrafolàries i poc aptes per fer avançar la societat, ens topem de morros contra una suposada democràcia, EEUU, en la que el seu president es salta l’ordenament constitucional per dictar, sense sotmetre-ho a qui la llei diu que té la potestat de decidir sobre el tema, el bombardeig d’un país com Iran. No estendré la meva reflexió al camp dels populars aranzels, duts amunt i avall amb el mateix esperit que les indulgències de les croades medievals. Afavorir als amics tot garantint-los l’entrada al paradís mentre s’exclou la resta de súbdits que prou feina tenien per arribar a final de mes i omplir el plat de la taula. Els agradi o no a Donald Trump, Benjamin Netanyahu i tota la seva cohort (penso que serà que sí) la desena Croada ha començat.