Només drets i deures?

El temps passa. És evident. Per més que alguns ho pretenguin, ja no som al segle XVIII, quan el poder absolut dels reis tenia força suficient per esclafar qualsevol intent de rebel·lia i la veritat absoluta era la que predicaven els capellans des del púlpit, amb amenaces continues de condemnació eterna. Avui, la societat passa, a diferència d'aquell temps, per un equilibri de drets i deures que cada comunitat intenta regular com millor sap o pot. Avui, si més no en teoria, ningú pot imposar la seva llei individual i tothom té dret a reclamar, amb més o menys èxit, els seus drets individuals.

Però seria d'incauts o de beneits pensar que aquella força dels poderosos ha renunciat a la seva capacitat de torçar el destí dels sotmesos, o que la falsa veritat absoluta dels entabanadors ha desistit de l'intent d'imposar-se en el pensament col·lectiu. Els mals hàbits solen ser els més difícils d'erradicar.

Per tant, entenc que, al marge de seguir lluitant per drets i deures, bo seria que reflexionessin sobre la presencia i el paper d'aquests altres dos factors. La força i la veritat. Sobre tot ara que estem emplaçats a donar la nostra opinió i a dipositar el nostre vot, el proper 21 de desembre. I no sobre un tema menor de triar governants pels propers quatre anys, sinó sobre el nostre dret a seguir existint com a poble.

Perquè en la nostra societat podem veure clarament com conviuen dues forces molt diferents i que no son patrimoni exclusiu de cap persona o grup. Una força generosa que surt al carrer i es posa al servei dels ciutadans reclamant millores socials, progrés en el camp de la justícia, ajuda pels menys afavorits, siguin on siguin i vinguin d'on vinguin, i, pel damunt de tot, llibertat perquè tothom pugui ser el que vulgui ser, en harmonia amb la resta de la ciutadania. Per oferir una alternativa als dèbils. Al seu costat, es innegable, hi ha també la força tirànica. Aquella força mesquina dels que només pensen en ells i els seus amics, fonamentalment els poderosos, i que no dubta en esclafar als que s'oposen a aquest joc d'interessos, amb les maniobres mes abjectes per seguir gaudint d'un poder que un bon dia van rebre i que es resisteixen a cedir.

De la mateixa manera, a poc que reflexionem, veurem que pel nostre entorn pul·lulen dos tipus de veritat. L'absoluta, clara, diàfana, basada en la transparència, el debat obert, la informació abastable per tothom i la reflexió honesta. I al seu costat, la parcial, filtrada repetidament, manipulada, embolicada amb falsedats o veritats a mitges i que, com a resultat de tot això, acaba mostrant-se opaca, però seductora per les ments poc analítiques o de bona fe.

I encara hi ha un tercer aspecte sobre el que potser val la pena perdre uns segons tot fent una darrera reflexió. Aquests dos factors esmentats -força i veritat- estan íntimament lligats, com el ruc i la seva ombra. El poder necessita revestir-se d'una patina de veritat per no ser mes qüestionat del que cal i poder presumir d'escoltar als seus ciutadans. I també la veritat necessita investir-se d'una certa autoritat -desitjablement moral- per poder-se implantar en un entorn no habituat a gaudir-ne.

I això, naturalment, casant les opcions que, per mi, son les millors. La d'una societat on es digui la veritat sense embuts des de posicions sòlides i recolzades per la gent. Però, si analitzem el que ens ha passat i ens està passant, tinc la sensació que el que tenim es justament la combinació inversa. La menys favorable. Una societat en la qual ningú diu la veritat completa i on els que manen fan la seva santa voluntat al marge de les necessitats i voluntats de súbdits i ciutadans.

Per tant, insisteixo, caldria fer-se aquestes reflexions ara que tenim en portes les eleccions catalanes impulsades per les mitges veritats de l'autoritat arbitraria que ens ha imposat l'article 155. Els candidats, a l'hora de conferir els seus programes i fer promeses des dels faristols. Nosaltres, a l'hora de decidir el nostre vot. Els representants que resultin elegits, quan arribi l'hora de fer coalicions o donar recolzaments.

Ens hi juguem molt. No ens val cap veritat que no sigui prou autèntica i  desperti recels, ni cap autoritat que no sigui prou generosa i es negui a acceptar parlar de qualsevol cosa en qualsevol moment i de forma oberta. Si aconseguíssim lligar força i veritat, no hauríem de patir. Els drets i deures que ara tant ens preocupen, caurien com fruita madura.