A la tercera

Segur que tots coneixem la famosa dita que diu que  “a la tercera va la vençuda”. Però també segurament molts de nosaltres, en els temps d’inseguretat que corren, tenim clar que la tercera no ha de ser forçosament la definitiva que ens doni la solució d’un conflicte. Perquè, en molts casos, resoldre un problema no està en mans d’un sí o un no, un blanc o un negre, un dilluns o un dimarts, o de qualsevol altra opció binària que, després de dues proves, ens forci a optar per repetir la primera o seguir la segona.

Dic això perquè en el complex món de la política de la nostra Espanya, cada cop està més clar que la solució dels problemes no està en mans d’un simple sí o no. Per una doble raó.

La primera, la pluralitat de solucions. Ja he reflexionat alguna vegada al voltant de les possibles combinacions que genera -a l’hora d’optar per algú que mani i decideixi- la pluralitat de partits i les afinitats entre ells. Una situació a la que, tal i com estan les coses, s’hi afegeix l’opció emprenyadora de que no hi hagi cap solució viable o que algú decideixi no jugar a fer combinacions i, per tant, bloquegi tota opció de sumar el 50,01% que desempata el conflicte.

Però aquesta situació, ja de per si mateixa complexa, es veu agreujada, a casa nostra, per la coexistència amb un sistema de “govern intermedi” que interfereix amb el primer problema. Les autonomies, agradi o no amb diversitat d’origen i evolució, incorporen una nova nota de diversitat que dificulta els consensos o acords. Només cal veure, a nivell simplement procedimental, com la potestat de cada govern autonòmic permet convocar les seves eleccions quan li vingui en gana, al marge del mandat de complir els quatre anys. Una mecànica que ens acosta, lenta però inexorablement, a un calendari caòtic que els més optimistes associen a la lliure expressió de la voluntat de cada comunitat però que, en el fons, mostra la voluntat de cada comunitat de mirar-se el seu melic.

Perquè el rosari electoral al que estem abocats des de fa uns mesos i fins dins d’alguns més, ens mostra que els partits que tenen alguna opció de governar -ja sigui per majoria simple o en coalició, es prenen els resultats electorals com una opció d’afavorir els seus interessos particulars més que els generals de tota la ciutadania. Adduint que fins i tot la repetició d’eleccions és una opció vàlida i democràtica a la que poden acollir-se.

I clar, quan aquesta situació de “resistència passiva” els permet, a la vista del següent resultat electoral, millorar resultats, ¿qui rebutja anar a una tercera o quarta elecció esperant l’increment de vots que la segona ha mostrat enfront la primera?

Això és el que sembla que els passa a la gent de Vox que, enlluernada pels seus increments de vots i atreta per l’apropament d’un PP delerós de poder encara que hagi de rebaixar plantejaments, cada dia incrementa les seves exigències tenint clar que, si tot segueix igual, els seus resultats seguiran millorant.

Enfront això, el PSOE s’acull a la vella dita de que “mentre hi ha vida, hi ha esperança” i es resisteix a plantejar el caixa o faixa d’unes eleccions generals que li permetin sortir de dubtes, mentre espera les eleccions manxegues o alguna “borrasca política” que remi a favor seu.

I mentrestant, els soferts manxecs, amb les paperetes damunt la taula del menjador, esperen que les seves eleccions, d’aquí a un mes, siguin aquella tercera opció que, segons la tradició, és la vençuda. La definitiva. La que decidirà el futur i que, no ho oblidem, deriva d’una legalitat que limita els mandats a quatre anys. Però la cosa no ens engresca. No ens enganyem. Les eleccions andaluses, també per imperatiu legal, estan com qui diu a la cantonada. Com una quarta opció llesta per prendre el relleu si la cosa no fa un salt mortal a Castella - La Manxa i aterra en un escenari que torni tothom al seu lloc. Que de problemes i feina per fer, no en manquen.