Adeu, Andreu

Es el títol d’una cançó que, en plena època dels nostres Setze Jutges, va llençar en un vinil d’aquells de quatre cançons, el mallorquí Guillem d’Efak, Guillem Fullana i Hada d’Efak al seu D.N.I. En ella, el cantant guineà afincat a ses illes s’acomiada d’un amic seu que du aquell nom tot dient-li que no li sàpiga greu que li digui la frase que dona nom a la cançó.

Més endavant es descobreix el motiu d’aquell comiat amb justificació. Quan el cantant desvetlla que ell era el xiulet del barri i el verro d’Eivissa. Que per endur-se una al·lota -consti que no diu on- en tenia prou amb fer-li sa mitja, és a dir, fer-li un somriure. La darrera estrofa aclareix la causa del desencís actual del cantant envers el seu amic. Quan es queixa  que tots li lleven la pell a base de versets irònic i mal rimats (els populars “trobos” de ses illes). Una explicació que dona sentit a la segona part de la tornada. Quan canta que “no puc estar mai més devora teu”.

I tot perquè, com explica al final de la cançó, era nascut en temps de magranes, com el famós i illenc dimoni Cucarell del que la tradició popular explica que era amant de la gresca i la festa i al que el mateix Guillem d’Efak va dedicar una cançó curiosament adreçada a la quitxalla. Acceptant per tant que la seva fatxenderia era innata i irreprimible, com diuen molts dels passats de voltes o poc reflexius respecte dels seus actes.

M’afanyo a aclarir que no em patina cap neurona (espero). Que si faig aquesta introducció és perquè la cançó (amb l’ajut del subconscient) m’ha vingut al cap després de sentir l’enèsima noticia o breu sobre el cas del príncep Andreu (comenceu a lligar caps, oi?) del Regne Unit, el germà petit del rei Carles III d’aquell país. Aquell aleshores príncep i ara rei que ja fa anys  vàrem saber que somniava amb ser el Tampax de la seva amistançada Camil·la Parker, avui la seva dona i amb carnet de reina consort.

L’exemple, però, sembla que ens estava esperant darrera la porta de Buckingham Palace. Però no per omplir revistes més o menys del cor, sinó per donar peu a una reflexió global per tot el món i ampliable a totes les capes socials. La de l’origen del poder i dels camins pels que ha anat transitant durant tots aquests segles fins arribar a la situació actual en la que un quasi-rei es mostra com un home ple de misèries i debilitats que els seus servidors han estat amagant durant dècades, i un home cregut que es mostra i actua com un rei absolut mentre les amistats de conveniència li riuen les gràcies i li donen la raó en temes que crèiem tenir resolts i superats arran de l’abolició de l’esclavitud i altres progressos en les relacions humanes.

Ara, segurament, sentirem veus que interpretin aquesta realitat tant negativa com una suma de casos aïllats i explicables en funció de la debilitat humana i el desig de venjança dels que no arriben fins on creuen que podrien haver arribat. Però hi ha més reis i prínceps als que jutjar i dels que malfiar tant o més que del Andreu d’Anglaterra. I no cal anar gaire lluny de casa nostra. La realitat de l’entorn demostra també que hi ha més mal tractadors i violadors que el príncep i els seus amics multimilionaris de la intel·ligència artificial. I que no tots els traficants i aprofitats de les debilitats humanes alienes estan en el submón dels països del tercer món i els pobles abandonats de la ma de Deu.

No ens enganyem. Tota aquesta colla de brètols, mal nascuts, escura consciències, defensa criminals i fills d’algú, només busquen el seu profit. I si és amb poc esforç i molta saliva llepant-los el cul, encara millor. Per això, potser els hi podríem cantar una altra cançó del Guillem d’Efak. Aquella que diu “No me sap greu que te passegis del braç amb un altre, però estimada, no ho tornis fer mai més al davant meu”.