Raons bíbliques

No descobreixo cap secret si dono per conegudes les tensions entre els possibles socis del bloc independentista sorgit de les eleccions del 21-D. Les discrepàncies entre el que haurien de ser partits germans. O com a mínim actuar de la manera que aquests ho farien.

I és aquí on, buscant els motius que poden haver generat la situació actual, he acabat obrint el meló de l’oblidada història sagrada. Oblidada i esbiaixada en aquells sermons que ens feia gent com Mossèn Lluís o el pare Soler.

Perquè, la primera pregunta que m’ha vingut al cap ha estat: Com és que es varen barallar Caín i Abel, si eren germans? I buscant, he sabut que tot va venir d’una ofrena que Déu els va demanar que li fessin. Abel, pastor, es va afanyar a triar els seus dos cabrits millors mentre Caín, pagès, va reunir en un cove els productes de la seva terra. Déu, pel que segueix explicant la Bíblia, en comptes de mantenir la recomanable imparcialitat i equidistància, va mostrar una clara preferència pel obsequi d’Abel, despertant els sentiments més irats i venjatius de Caín que, com tots sabem, va acabar obrint-li el cap al seu germà amb una barrada d’ase. Però la història seguí. En ser interrogat per Déu, Caín va negar saber res del seu germà, provocant així la ira de Déu (en teoria tan misericordiós) que el condemnà a vagar per la terra però protegit dels intents de fer justícia de la resta de la gent per la mítica marca de Caín. Una mena d’assegurança de vida que el condemnava a purgar, en vida i a perpetuïtat, la culpa d’una reacció que, en el fons, havia provocat el propi Déu amb la seva demanda i, sobretot, amb la una elecció que menystenia els esforços de Caín per complaure’l. Em sembla evident el paral·lelisme amb les tensions entre el que simbolitzen Puigdemont i Junqueras i el Déu que representa el poder central, clarament decantat a favor del segon tot i mantenir, de portes enfora, una equidistància virtual en el rebuig.

Però no acaben aquí les referències. La segona pugna bíblica de rellevància entre germans és la de Esaú i Jacob. Bessons per més inri i que, pel que explica la Bíblia, ja es barallaven dins el ventre de sa mare. Fins i tot alguns expliquen que en el moment del part, Esaú sortí el primer –d’aquí la progenitura- però amb Jacob agafat al seu turmell. Els meus records de classe de religió no anaven més enllà de l’episodi del plat de llenties, la venda de paraula de la progenitura. Havia oblidat –si m’ho van explicar- el paper de Rebeca, la mare, en tot aquell embolic.

Clarament decantada pel seu fill petit, en arribar l’hora de fer efectiva la progenitura, amb un Isaac ja completament cec i vell, va posar en marxa totes les seves arts. Havent demanat el patriarca un plat de menjar abans de beneir al seu fill primogènit, Rebeca s’afanyà a preparar el seu millor guisat de xai i a dir-li a Jacob que li portés al pare i esperés la benedicció. Davant les seves objeccions –Esaú era molt pelut i si el pare li tocava el braç notaria la manca de pèls- la mare li folrà els braços amb la pell del xai i l’empenyé cap a son pare. Aquest, efectivament, dubtà. Però havent tocat el braç, no tingué cap recança en, un cop enllestit el plat, beneir Jacob com a primogènit i, per tant, hereu de totes les seves possessions. Naturalment, l’emprenyada d’Esaú en arribar i veure que li havien fet el llit, fou monumental i, sense arribar als extrems de Caín, fugí de casa, negant-se a parlar més amb el seu germà, tot i que la Bíblia apunta que, passats molt anys, es va produir una certa reconciliació. Però, naturalment, quan Jacob ja havia fet, desfet i distribuït la terra promesa entre els seus dotze fills. Amb evident desigualtat i alguna que altra trampa com la de no donar terres a Levi i afavorir descaradament Judà.

També aquí el paral·lelisme amb el que estem vivint a Catalunya em sembla evident. Però em cuidaré molt d’assignar els papers d’Esaú i Jacob a algun dels actors que son damunt de l’escenari. I molt menys el de Rebeca, la mare i artífex de tot el tripijoc per fer que el seu fill preferit acabés aconseguint aquella progenitura que la biologia havia deixat en mans d’Esaú. Això ja ho fareu vosaltres. Jo només volia i vull, despertar el vostre instint de reflexió. Si els símils us semblen suggerents, clar.

Estigueu en la posició que estigueu, que totes tenen coses a dir. I a pensar.