Missatge Puigdemont

El nom de cada cosa

Missatge de Puigdemont a Comín. AR

Missatge de Puigdemont a Comín. AR

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Veieu com necessitem el diccionari? Una eina per conèixer amb precisió el nom de cada cosa i evitar cerimònies de confusió en les que l’interès de cadascuna de les parts implicades els hi fa dir allò que més els convé. Necessitem un àrbitre imparcial que ens expliqui que, com en la frase memorable de Rajoy, “un vaso es un vaso i un plato és un plato”.

Dos exemples dels darrers dies ho demostren. Dos exemples vinculats a la situació de Catalunya. El primer, cronològicament parlant, la paraula “sacrifici” ficada en el text d’un dels missatges de Puigdemont a Comín. "Això s'ha acabat. Els nostres ens han sacrificat". Si anem al diccionari, la definició és clara. “Ofrena d’una víctima o d’un do a un déu o a Déu, per honorar-lo, regraciar-lo, aplacar-lo”. Sobretot perquè Puigdemont parla de l’acció d’uns altres, “els nostres”, que han actuat ,aparentment, sense el coneixement dels afectats. Per tant, no hauríem de comparar aquest “sacrifici” amb el que exemplificava el republicà Tardà quan recordava il·lustres “sacrificats” de la història de Catalunya. Aquells ho varen fer a títol personal. Per voluntat pròpia i amb ple coneixement de causa. Puigdemont apunta, sense dir-ho explícitament, a que hi ha hagut una acció externa, meditada, orquestrada, conscient, per fer-los fora. Per oferir-los a un deu, intentant aplacar la seva ira. Per posar-los en mans del govern espanyol per aconseguir que els deixi (als que li fan l’ofrena, naturalment) tornar al escenari autonomista. Per demostrar-li que, a partir d’ara, seran bons nens i renunciaran a marxar de la llar paterna que tant be els tracta. I això és especialment greu. Pel que suposa de rendició vergonyant i perquè, mentre els nostres polítics s’omplen en públic la boca amb la voluntat popular expressada a les urnes, les seves accions (més o menys ocultes) sembla que es decideixen en petit comitè, substituint el “poble català” que invoquen, pel més restringit “els nostres”.

El segon exemple, cronològicament posterior, és l’ús que es fa a tort i a dret del concepte “privat” en referència als esmentats missatges entre Puigdemont i Comín. Un concepte que el diccionari defineix com: “Relatiu o pertanyent a un simple particular o a un grup reduït de persones”. Fent esment explícit al seu antagonisme amb el concepte “públic”.

Al meu entendre doncs, i seguint l’esperit de la definició, el missatge o missatges de marres, no tenen res de privat. No és el missatge d’un ciutadà a un altre explicant-li que demà a la tarda té hora amb el podòleg. És el missatge d’un president de la Generalitat a un dels seus consellers, desvetllant una situació determinada de crisi dins del seu govern i entorn. I intentar defensar que això és privat (rellegiu la definició) és, pel cap baix, oportunista. O jo no tinc dret a saber el que està pensant, patint, decidint o descartant el meu govern, el govern que han elegit aquells en qui he dipositat la meva confiança?

Altra cosa és si aquest missatge ha de ser publicat, cridat a les places de tots els pobles, o no. Per tant, potser seria millor emprar una altra paraula, “secret”, i obrir el debat en altres termes. Perquè, si anem a la definició de secret (“Allò ignorat de la generalitat, que qui ho sap no ha de divulgar”), veiem que aquesta s’ajusta més al que ens està passant. Perquè, que ha provocat o pot provocar el coneixement d’aquests missatges? El desencís de tota aquella gent que encara creu o creia en els missatges d’unitat que es feien públics?. Aquells que constituïen el missatge oficial que se’ns feia arribar mentre els ganivets volaven en totes direccions. Doncs parlem de si s’haurien o no d’haver-los mantingut secrets. No ens fem trampes al solitari amb debats més propis de Sálvame que d’un Parlament o una societat democràtica.

Insisteixo, hem de tornar al diccionari. I acceptar el que diu. O, en cas de poder demostrar que algun concepte és erroni o poc clar, retocar-lo o aclarir-lo. Només això ens farà avançar. En conjunt. Globalment. Altrament, amb definicions ambigües i interpretacions forçades, seguirem estant, uns a un costat i altres a l’altre, d’uns barrancs infranquejables. El de la convivència, amb uns volent derrotar, humiliar, vèncer o sotmetre a uns altres que volen volar sols o amb un grau raonable de llibertat. I el de l’acord en els procediments, amb uns aplaudint quan deixa de ser secret el també famós “Luís, sé fuerte”, i altres aclamant el “Això s'ha acabat. Els nostres ens han sacrificat”. Perquè això, si acceptem el nom de cada cosa, no és democràcia. “Govern en què el poble exerceix la sobirania” (Diccionari dixit).

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local