Humans tanmateix

M’agradaria parlar d’allò que pot suposar per la pau i l’estabilitat mundial el fet que les dues Corees vagin plegades als Jocs Olímpics d’Hivern. O de com pot afectar al futur de la Unió Europea que, finalment, el partit de la Sra. Merkel i el del Sr. Schulz hagin arribat a un acord per governar junts la locomotora europea que, agradi o no, és Alemanya. Però haig de reconèixer que sóc humà i que el meu cor em du a reflexionar i parlar, per enèsima vegada, de la situació de la meva pobre i dissortada pàtria. D’aquesta Catalunya on visc i que, hores d’ara, sembla més l’ase dels cops que aquella regió desvetllada i feliç on lligàvem els gossos amb llonganisses.

Perquè, no contents amb la derrota que ens va suposar -i segueix mantenint- l’aplicació unilateral d’un article 155 al qual el poder central li fa dir tot el que vol, ara ens volen infringir l’humiliació de fregar-nos per la cara comportaments qüestionables dels nostres dirigents, oblidant que, aquests també son humans. I sentir al delegat del govern central invocar, amb tot el cinisme del món, les paraules d’Espriu que, en clara al·legoria al règim franquista, recordaven que mai ha de morir tot un poble per un home sol, no deixa de ser una forma ben roí de fregar-nos per la cara la seva victòria momentània. Una victòria basada en l’aplicació legal de la força i l’aplicació forçada de la legalitat que, greu error, hem deixat dormir tranquil·la des dels anys de la transició, oblidant que els poders fàctics hi havien deixat amagades les llavors de l’odi i la discòrdia. El temps ha demostrat clarament, que allò que ens deien que era democràcia –la possibilitat de reformar la nostra legalitat- amagava també la trampa d’un ús abusiu per part d’un poder, democràtic en les formes però autoritari i excloent en el fons. No deixa de ser curiós constatar com, els mateixos que qüestionen la majoria simple en temes “importants” (la trampa amagada que ens tenen preparada pel dia que superem amb claredat el llistó del 50% en la demanda de la nostra independència) quan es tracta de propostes que no els interessen, la defensen i validen. Com quan es tracta d’ampliar els supòsits de presó incondicional, canvi legal que els pot tornar a reconciliar amb un cert sector dels seus votants que, farts de la seva tebior, han girat els ulls cap a Ciutadans.

Per això no em vull estar de reflexionar sobre la filtració de les declaracions dels dirigents catalans davant la justícia arran de les seves peticions de llibertat. De la divulgació del seu anhel per tornar a casa a poder gaudir de la companyia dels seus familiars i amics que els hi és, un i altre cop, negat en base a una perillositat social i a unes intencions subversives que els jutges, en una clara i flagrant extralimitació de les seves funcions, els hi suposen. Vull posar en evidència com, mentre les filtracions de converses enregistrades en casos de corrupció son titllades pràcticament d’atemptats contra la presumpció d’innocència i condemnes paral·leles a actes de gent que la justícia encara no ha inculpat, la filtració d’aquestes declaracions dels polítics catalans son una mena d’heroïcitat dels mitjans de comunicació, comparable a la del Washington Post quan va fer públics els papers del Watergate.

No ens enganyem. Si això es publica i es fa just en aquest moment de la pel·lícula, molt probablement es faci per reforçar un missatge que ja fa dies que s’insinua. Perquè, el costat de les clares amenaces que els òrgans de govern espanyol no paren d’emetre (fins i tot amb al·lusions personals o familiars absolutament reprovables) hi ha també una intenció de convertir als implicats en uns covards que en públic gallegen per enardir les masses però que, un cop davant del jutge, poc menys que imploren la seva llibertat fent afirmacions que, degudament descontextualitzades, poden dur al desencís als seus seguidors. Com també es detecta una certa voluntat de convertir als dirigents exiliats en una mena de somiatruites un punt quixotescs que estan fora de la realitat, a base de ridiculitzar unes propostes que l’única cosa que intenten és trobar una sortida a la situació que el govern espanyol s’entesta en mantenir tancada y barrada. I tot, al meu entendre, seguint un pla, un guió, que algú té perfectament estudiat i pautat.

Permeteu-me una frivolitat final. Quan abans he esmentat la Sra. Merkel i el Sr. Schultz que sembla que dirigiran Alemanya i, de retruc, Europa, pensava en la curiosa coincidència d’aquest final amb el de la sèrie “Borgen” que ha emès aquestes setmanes 8TV. Allà, també el partit minoritari, el de la protagonista, acaba entrant en un govern de coalició amb la dreta i, com el partit de Schulz, obtenint les carteres clau d’Economia i Afers Exteriors. Casualitat?

A veure si, al final, la línia que separa l’idealisme del realisme, en comptes de marcar-la la lògica, la marcarà la manipulació informativa i l’estratègia publicitària de les idees? Potser hem oblidat massa aviat que som, ens agradi o no, fotudament humans.