Que inventen ellos

Abans que res, deixeu-me reivindicar la figura de Miguel de Unamuno tot traient-li del damunt la llegenda negra de la frase del títol que li atribuïa menyspreu cap a les innovacions tècniques i les millores tecnològiques. La frase concreta i completa era: Inventen, pues, ellos y nosotros nos aprovecharemos de sus invenciones. Una frase a la qual mai hauríem d’atribuir menyspreu cap als inventors. Que en el pitjor dels casos trasllueix un cert esperit paràsit, un peix al cove interessat que, no fa massa temps, veiem com una virtut positiva en els orientals, sobretot japonesos.

Però deixeu-me dir, també ràpidament, que aquella versió deformada és la que sembla imperar en el govern de Madrid que presideix el senyor Mariano Rajoy. I en versió agreujada. Perquè aquell pervers que inventen ellos, quan es radicalitza com ho fan ells, porta implícita la idea de no acceptar canvis, d’instal·lar-se en la solució de tota la vida i refusar qualsevol possibilitat de millora o modificació. La famosa cantarella de la constitució, la legalitat i la legitimitat que ens té presoners d’un bucle que exigeix canviar la constitució per poder fer les coses de forma diferent però que posa aquest canvi tan difícil que el fa pràcticament inabastable. I tot plegat agreujat amb un sentiment/complex de superioritat que els impedeix acceptar la mínima imperfecció per por que sigui interpretada pels opositors o crítics com símptoma de debilitat.

Enfront això tenim una Catalunya –dit amb tota l’estima cap als nostres polítics- que sembla entestada en inventar. En trobar solucions originals als seus problemes. Des de presidents virtuals a multireferèndums de final de legislatura que, en certa mesura, validin l’acció dels partits governants com fan ara les eleccions.

De debò, tan humiliant resulta acceptar mecanismes que fan els altres i implantar-los a casa nostra? Les darreres eleccions italianes ens acaben de mostrar que hi ha moltes formes d’encarar la governabilitat d’un país al marge de la tossuderia de voler fer entrar el clau per la cabota de la coalició sense garanties. M’agafo a una d’elles. La constitució d’un governo di scopo. Un govern de coalició del màxim de grups parlamentaris, amb una durada limitada, i destinat, al marge de la gestió ordinària, a modificar la llei electoral vigent per fer-la millor de cara a unes noves eleccions. Un exemple a seguir que permetria a casa nostra no haver de sentir la cantarella dels partits queixant-se de la llei d’Hont quan els resultats no son els que esperaven. Una solució que permetria als polítics mantenir les prebendes. Perquè, a la mateixa Itàlia, hi ha la possibilitat de fer un govern tècnic, en aquest cas integrat per experts en les respectives competències i que poden no pertànyer a cap partit.

No dic que sigui la millor solució. No em tinc per un expert en la gestió de conflictes. Però, com a mínim, accepteu-me que seria una forma d’explorar una possible via de sortida de l’atzucac en què estem ficats. De la paret granítica a la qual ens enfrontem. Perquè, agradi o no, el pluripartidisme ha vingut per quedar-se. I aquella geometria parlamentària perversa de dos partits clàssics (dreta i esquerra) repartint-se la major part del pastís, acompanyats d’un partit de centre que, en cas de bipolarització més o menys paritària, inclinava la balança a un o altre costat, ha passat a la paperera política. Per tant, benvinguts a un món més complex i canviant on el tracte d’honor ja no serveix, on cal anar al pacte transaccional que pot canviar d’avui per demà. I això, agradi o no, demana solucions imaginatives. Noves o copiades. Perquè altres realitats polítiques (tornaríem al cas d’Itàlia) ja fa temps que s’hi enfronten i, per tant, fa temps que assagen solucions més o menys efectives.

Aquí, aquesta idea d’importar solucions amb les quals altres estan més o menys funcionant, sembla una heretgia. Una cessió de la sobirania nacional o aneu a saber de quin altre principi o essència fonamentals que ens portaria de cap a l’infern. Però, al costat d’això, ens neguem a experimentar. I, si molt m’apureu, fins i tot a pensar i plantejar maneres noves de fer les coses. Una manera de ser i actuar que s’assembla molt a aquella frase que deuen atribuir a Lope de Vega per la seva obra de teatre El perro del hortelano. Ja sabeu, aquella de: Como el perro del hortelano, que ni come ni deja comer.

Potser aquí estigui la solució, més Unamuno i menys Lope de Vega. Però, sobretot, en versió original.