Olor de podrit

I no precisament a Dinamarca, on la denunciava el jove Hamlet, sinó a casa nostra. I una olor especialment greu perquè afecta a la institució que presumeix de ser el temple de la veritat, el rigor i la qualitat, i que tothom accepta com a referent indiscutible a l’hora de donar per bones afirmacions, enquestes o descobriments. La universitat.

De moment, la senyora Cristina Cifuentes, la presidenta de la Comunitat de Madrid, segueix defensant la seva innocència en el cas del seu màster a la universitat Rey Juan Carles. I ho fa sense aportar més proves que la seva paraula i negant o ignorant les proves que van apareixent en contra seva. Sense adonar-se –o sense importar-li- que de retruc, està abocant una immensa galleda de porqueria al damunt d’aquesta institució en concret i, per extensió, de totes les seves iguals. Perquè si s’acaba confirmant que els responsables del màster que va cursar, segons ella, li van fer un vestit a mida, no sols aquests quedaran marcats com a corruptes, sinó que la taca s’escamparà a tots els que, en major o menor grau, han estat en contacte amb l’afer. Des de l’obscur funcionari que va registrar la qualificació –dins o fora de termini- fins al rector que va autoritzar la celebració del màster i que ara es defensa parlant de disfuncions i insinuant motius electorals en tota la moguda, mentre la hemeroteca ens recorda com el novembre del 2016, ell mateix fou acusat de plagiar d’un llibre el 70% d’un article que publicà en una revista jurídica. Curiosament, d’un ex-catedràtic de la Universitat de Barcelona i mentre defensava que el popular “retallar i enganxar, no era plagi.

Potser és un bon moment per recordar que la cancellera Merkel va perdre dos dels seus “ministres estrella” per afers similars. El primer, el 2011, el ministre de defensa Theodor zu Guttenberg, al que molts consideraven el seu successor a la cancelleria. I que no sols va perdre el seu càrrec polític. La pròpia universitat de Bayreuth li va retirar el títol de doctor en dret desprès que ell manifestés la intenció de renunciar-hi. I tot per haver plagiat 70 de les 470 pàgines que tenia la seva tesi. La segona, un any desprès, fou la ministra d’educació Annette Schavan la que va haver de suportar la vergonya d’haver plagiat el seu treball final de doctorat en educació a la Universitat de Dusseldorf. I tot, a més, per una denuncia anònima. Un detall que posa en evidència quan geloses son, les universitats responsables, de la seva independència i del seu rigor acadèmic.

I no val a dir que Alemanya és un cas apart. El parlament hongarès va fulminar, l’any 2012, al president Pal Schmitt –orgull nacional i llegenda olímpica en esgrima- per haver plagiat la seva tesi d’una feta a França uns anys abans i de la que el polític manllevava 200 pàgines per la seva tesi de 215.

Cert que també hi ha casos que recorden vagament el de Cifuentes. El 2012, la revista Nature va acusar el primer ministre romanès Victor Ponta d’haver-los copiat paràgrafs sencers en la seva tesi doctoral de 2003. I ell es va escudar en el tradicional “atac polític”. Però, per consol dels que avui ens sentim estafats pel cas que ens ocupa, convé recordar que Ponta va acabar dimitint i que, fa quasi un any, el Consell Nacional de Verificació de títols, diplomes i certificats d’aquell país, va certificar el plagi i, per tant, retirar la validesa del seu títol acadèmic.

Entenc que ara dependrà de la vostra major o menor confiança en el sistema, que penseu que tot està podrit o que us decanteu per titllar la senyora Cifuentes de  “pícara” (en el sentit del Lazarillo de Tormes), però crec que tots hauríem de tenir en compte que ens estem jugant el prestigi i la credibilitat d’una institució fonamental que, agradi o no, representa el cim de la piràmide del coneixement, una mena de tribunal suprem de tot allò que fa referència a la ciència, la tecnologia i les humanitats. I que en aquest camp, no hi caben ni els dubtes ni les mitges veritats. O la institució es capaç de mantenir la confiança plena dels ciutadans o millor que plegui. Perquè altrament, qualsevol predicador simpàtic o qualsevol científic pagat amb diners foscos d’alguns interessos ocults, ens pot arribar a fer creure que aquesta olor a podrit que el cas Cifuentes emet, és el darrer i novador producte d’una prestigiosa marca internacional de perfums.