Política

Match point

Al meu entendre, és un més dels símils que emprem de forma incorrecta. Possibilitant reflexions i imatges que no s'ajusten de manera precisa a la realitat de l’àmbit polític que estem vivint i descrivint

Francesc Murgades 15-04-2018 20:39 Lectures 469

Ho dic pensant en els cops que hem sentit -des que va començar aquest malson del procés- que la pilota era a camp contrari, que els hi havíem tornat la pilota, que els havíem i hem agafat (i ens havien i han agafat) amb el pas canviat, etc.. No ens enganyem, tots teníem al cap la imatge d'un partit de tennis. Un esport en que el triomf rau en fer que l'adversari no pugui tornar-nos la pilota, un cop hem superat amb el nostre tir (deixada, voleia o revés, tant se val) la xarxa que separa els dos camps i l'hem fet botar dins dels límits que defineixen unes ratlles blanques reglamentàries.

Per mi, el símil no acaba d'ajustar-se a la realitat. Perquè, que passaria si el nostre adversari convertís la xarxa en una gruixuda paret de vidre des del darrera de la qual ens mires i contra la que nosaltres enviéssim la nostra pilota en una mena de partit de frontó? Doncs que hauríem de modificar la nostra estratègia, buscar tirar la pilota per damunt de la paret de vidre o de manera que en rebotar contra ella, caigués fora del nostre camp. Clar que, aleshores, hauríem de convèncer l'àrbitre de valorar aquest rebot com una tornada del contrincant i, per tant, com un punt perdut per ell i sumable al nostre marcador. Si ho aconseguíssim, aquesta seria una forma -força difícil, però no impossible- de guanyar el partit, no?.

Però jo crec que tampoc aquesta nova imatge resulta absolutament ajustada a la realitat. Malgrat ser-ho mes que la del partit de tenis pur i dur. Per això us demano un darrer esforç de imaginació.

Segur que els coneixedors del frontó ja hauran pensat en el paper de la paret del costat esquerra de la pista. Aquella que retorna una pilota guanyadora (que sortiria fora del terreny si no hi fos ella però que la rebota tornant-la al camp) per fer-nos perdre el punt si no estem atents a la trajectòria de la bola. Per aquí va el darrer eix de la meva reflexió.

Perquè imagineu que, en comptes de convertir la pista de tenis en un frontó, el que fem es convertir el nostre camp en una cabina de pàdel. Aquelles que tenen parets de vidre gruixut per tots els costats, inclòs el sostre i on, després de colpejar la part frontal, pot rebotar la pilota en elles, tornant-la al nostre camp i amenaçant el nostre punt guanyador. Aquesta transformació, ens obliga a jugar contínuament, a no parar de tornar la pilota. Qualsevol badada o aturada nostra ens condemna a perdre el punt ja que el jutge valorarà que ha acabat botant en el nostre camp i no ha estat retornada, situació bàsica de pèrdua de punt.

Segur que molts em direu que faig trampa. Que per jugar a frontó o a pàdel, els dos rivals han d'estar al mateix camp. I teniu raó. Però, què esta passant en el matx entre Catalunya i Espanya? Doncs que com que nosaltres volem jugar a tenis, el govern central diu que ho respecta. Per tant, es queda al seu camp, però després d'acollir-se a la clàusula del duel que li permet triar modalitat d'enfrontament i haver optat pel frontó, posant una paret transparent que impedeix el pas de la pilota. Una combinació letal per nosaltres com ja haureu deduït.

I el pàdel, em direu? Que hi pinta en aquesta reflexió? Doncs molt. Perquè jo entenc que hem sigut nosaltres mateixos qui, després de caure en el parany del tenis i el frontó, ens hem anat posant parets per tots els costats. En forma de línies vermelles. Que si candidats inamovibles, que si polítiques socials irrenunciables, que si estratègies possibilistes, etc... Parets i mes parets -això si, de vidre, es a dir transparents, no fos cas que evidenciessin les discrepàncies internes del nostre equip- que converteixen, si badem, qualsevol punt guanyador (un cop convençut l'àrbitre de que la pilota rebotada a la paret frontal pot ser tinguda com resposta del contrincant) en perdedor inapel·lable. Això no es una competició. Això és un martiri. Amb lleons inclosos.

Actes reflexos

Francesc Murgadas

Francesc Murgadas

Reflexions a volta de correu... naturalment electrònic

Ensenyament

L'escola està matant la creativitat. La creativitat està matant l'escola

Jordi Larregola

Jo, des de la meva sala de professors al Baix Penedès, només puc pensar amb tota sinceritat que la mala escola potser mata la creativitat, però que només una escola exigent, amb alts nivells d'excel·lència, pot alimentar-la

ENQUESTA WEB

Per continuar reduint la taxa de tabaquisme a Catalunya, que el 2017 va arribar al mínim històric del 24%, Salut Pública busca noves accions que es puguin realitzar tant en la via pública com en l'àmbit privat

Et sembla bé que es vulgui prohibir fumar dins del cotxe?


No