El que la terra m'ha donat

El que al terra m’ha donat és el tercer volum de l’obra diguem-ne memorialística que publica Lluís Foix.

No és ben bé un llibre del que podríem dir estrictament de memòria , perquè no només hi ha record sinó un fluir d’idees, sensacions i sentiments emmarcades en pinzellades de la història de l’autor. Llocs, situacions, imatges fixades, paisatges, persones...

És a partir de els textos que s’hi trobem que va desgranant part dels records, vivències i viatges que ha fet al llarg de la seva vida.

El llibre té un pròleg magnífic de Josep Maria Esquirol. Cal també destacar les il·lustracions ben traçades i oportunes que tanquen alguns capítols i obren les parts del llibre que es deuen  a Xavier Cabanach que ja havia il·lustrat el llibre “La marinada sempre arriba”,.

Lluís Foix es va llicenciar en periodisme i dret. Ha estat director i subdirector de La Vanguardia en diverses etapes d’ençà 1982. Va exercir com a corresponsal a Londres i Washington, fet que li va donar la possibilitat de ser testimoni de grans esdeveniments mundials i entrevistar als principals líders mundials. Ha fet la cobertura informativa de diverses guerres i en l’actualitat és columnista de diversos diaris, La Vanguardia i l’Avui on comenta temes polítics i d‘actualitat. Aquesta trajectòria el fa un observador privilegiat del món polític. També forma part de diverses tertúlies als mitjans audiovisuals com 8-TV Rac 1 o als matins de TV3.

Se li reconeix la seva trajectòria i la seva independència de criteri com a periodista i sobretot la seva actitud de respecte a les idees i la capacitat de generar sempre la reflexió i el debat, un periodista més d’opinió que d’adhesió. Aquestes virtuts fa que se’l situï entre el grans periodistes catalans.

La seva densa producció periodística, la seva experiència professional, el seu ampli coneixement del món el fa ser un periodista de lectura obligada per estar ben informat i per tenir opinió que ajudi a confegir posició . Pot assentir i dissentir del que opina o transmet però el que sempre cal agrair-li és la seva honestedat intel·lectual i la seva capacitat d’anàlisi.

Amb el llibre El que la terra m’ha donat és completa una trilogia sobre una perspectiva sobre el recorregut vital de l’autor, es tracta d’un retorn  a la terra , a una exaltació dels valors lligats a l’estima i la valoració  de la terra a un món desaparegut, transformat en part però que manté encara tota la plenitud i vitalitat.

Aquesta trilogia fins avui publicada va començar amb   “La marinada sempre arriba”, és un exercici de memòria de primera infància i de l’adolescència. Va seguir amb el llibre “Aquella porta giratòria” que va obtenir el premi Josep Pla en el llibre es segueix  el cicle memorialístic, El llibre també és una oportunitat perquè Foix expressi la seva visió del periodisme vist des de la seva posició al diari La Vanguardia i reclamant que l’ofici de periodista es fonamenti en el rigor, en el contrast de les opinions i els fets i en la veritat.

I ara arriba El que la terra m’ha donat ( títol inspirat en el poema de Marius Torres, la Ciutat Llunyana) que al meu entendre constitueix una mena d’oda al món del camp, un cant a la tranquil·litat, al pas pausat del temps, a l’encontre a través del silenci amb un mateix. És una mena d’exercici de panteisme com reconeix el mateix autor que com el poeta Maragall s’extasiava davant la natura. L’autor demostra un respecte , estima i una admiració per la natura, per les seves mostres d’intel·ligència i com la natura esdevé una referència per qualsevol activitat de les persones

El llibre es formalment esplèndid amb una edició acurada i amb una sobrecoberta ben il·lustrada. La bona forma conté un excel·lent fons. divideix en quatre parts que corresponen a les quatre estacions de l’any. Arrenca  a la primavera i acaba a l’hivern com si fos també un recorregut vital. El llibre segueix el cicle de la natura, des de l’explosió de la  natura que és la primavera fins a la sensació d’un hivern somort i amb descans de la natura. Cada una d’aquestes parts està dividida en 10 capítols. Són capítols relativament breus que abasten entre 4 o 8 pàgines, que poden llegir-se de manera independents i ben segur que tirant del fil de cada un d’ells podria segur amb la creativitat de l’autor fer-ne una narració molt més  àmplia.

Els capítols estan escrit amb una narració potent amb frases curtes , amb exemples paradigmàtics i canònics. Estil decidit que facilita i molt la lectura perquè li dóna un ritme i una vivesa molt gran.

El llibre té la capacitat de  transportar-nos des del més petit detall  a un horitzons molt més amplis, d’ obrir-nos al món amb la  exquisida facilitat de saltar d’un país a un altre i a través de la mateixa observació , així pot parlar dels petits horts del seu poble  i d’aquí explicar-nos els horts de la Xina al costat del ferrocarril o els que ha vist anant amunt i avall  passejant amb els ferrocarril  anglesos per acabar sentenciant : “Els horts , als pobles i a les ciutats, perdurarà. Són molt autèntics. La proximitat irresistible amb la natura no s’esgota. Res a veure amb els noves tecnologies.”

Ens pot parlar de la sequera i la  necessitat de l’aigua i  transportar-nos al idíl·lic llac de Baikal i explicar-nos mils coses del seu entorn. Els nius de les orenetes i d’altres ocells  ens porten a parlar d’urbanisme i de la ciutat o els ametllers florits – al marges d’aquells que desafien el fred del gener-  porten de Rocafort al Japó, les vinyes dels Coster del Segre fins al de l’americana Napa Valley, passant per Xile o Austràlia  o l’esgrogueïment tardoral ens porta tambe al riu Potomac.

La narració és un viatge que arrelat a la terra va descobrint fenòmens i fets semblants vinculats a la natura i al comportament dels humans que es donen arreu del món i que conformen els pilars de la civilització.

El llibre aporta un conjunt de reflexions fetes sobre una experiència vital d’una persona que porta un trajecte vital dedicat a  la informació i a l’opinió i per tant ens porta una visió sobre els profunds canvis en la nostra societat , en la civilització, l’abandó del camp, la immigració, les tecnologies que van igualant a les persones i permet el treball  amb contacte amb la natura.

Aquets avenços tecnològics han permès una millora sensible de les feines del camp i augura que  “ La producció de noves tecnologies , els grans avenços científics, podran produir-se en aquest indrets, que poden arribar a  ser la nova modernitat”

El llibre traspua una profunda estimació per la terra , pels ancestres per la vida al camp, que sense idealitzar-lo ni  mitificar-lo en absolut  - la duresa e viure els embats de la natura – si que aposta perquè hi hagi un retorn significatiu a les zones rurals  i augura que l’aristocràcia intel·lectual i creativa  estarà en el món rural més que en l’urbà.

És també un emotiu i sentit  un homenatge a les gernacions que en temps difícils vans seguir arrelades a la terra, que no van abandonar-la i han preservats els valors de l’esforç ,dels coneixements, de l’honradesa del respecte a la natura i n‘han fet un recorregut vital i professional.

Es fa difícil encasellar el llibre, són unes memòries? És un assaig carregat de reflexions? És un llibre de viatges? És un compendi de les feines del camp? És un manual de supervivència intel·lectual? .

De tot hi ha en aquest llibre. Ben escrit, ben estructurat, emotiu , emocionant, que deixa empremta per les reflexions perquè posa els sentits en atenció llegint les descripcions, llegint les olors gairebé sentint-les.

El que la terra m’ha donat
Lluís Foix
Col·lecció Clàssica 1156
Editorial Columna
Barcelona Octubre del 2017