Poesia

Robots, màquines i nova alquímia

Teresa Costa-Gramunt 18-06-2018 9:18 Lectures 868
Coberta 'De robots i màquines o un nou tractat d'alquímia', de Raquel Santanera Vila. Eix

Coberta 'De robots i màquines o un nou tractat d'alquímia', de Raquel Santanera Vila. Eix

Amb De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia (El Gall Editor), Raquel Santanera Vila (Manlleu, 1991) va obtenir el Premi Pollença de Poesia 2017.

L’alquímia, que engloba tant el seu estudi com la pràctica, ja sigui a nivell físic com metafísic, ve de lluny. Des que els humans vam tenir ús de raó que hem volgut transformar la realitat ja des del moment en què, inventat el foc, vam començar a coure els aliments i a fondre metalls, primeres formes del que en podríem dir una bàsica alquímia operativa.

Es diu que l’alquímia és una paraciència o avantciència que sens dubte ha constituït el fonament de tantes arts i ciències, incloses les ciències humanes que exploren el funcionament i els valors de la ment com ara la filosofia, la psicologia, la meditació, la imaginació. L’aspiració de la recerca alquímica és tan gran i tan vasta que no es conforma a transmutar, com diu la tradició, el plom en or, o a trobar la pedra filosofal. Mesclant els elements de què està composta la natura, l’alquímia ha volgut crear vida. Encara més: vida intel·ligent (humana?). És clar que en aquest mester els alquimistes han de ser gent moral, honesta, de capteniment recte, pur (hi ha gravats antics que pinten els alquimistes agenollats davant l’atanor, resant, invocant Déu). Altrament corren el risc de crear monstres amb la idea de crear esclaus que facin la feina i obeeixin cegament... La literatura de ciència ficció és plena d’aquestes criatures creades artificialment. És el somni del demiürg humà, la qual cosa no és ni bona ni dolenta. En primer lloc la bondat o maldat de tota acció depèn de la intenció i en segon lloc de la circumstància on es desenvolupa. Així, el que va bé pot anar malament, i a la inversa, depèn del pol que pesi més o tingui més influència.

No cal dir que l’alquímia ha pres i pren diverses formes tant en la història com en la realitat actual. Hi ha qui diu que la fertilització in vitro és una forma d’alquímia. Cert que l’alquímia operativa clàssica pretenia crear vida de laboratori, com aquell qui diu crear del no-res. Potser hi arribarem. El que sí que és un fet és la creació de robots dotats d’informació incorporada. Artefactes intel·ligents de manera global ja es veurà, som en un camp obert.

Com obert és el camp imaginari que ha inspirat Raquel Santanera. En els seus poemes mostra l’altra cara de la creació de màquines i robots suposadament al servei de la humanitat. Com si d’una faula es tractés, la poeta els dota d’una forma d’humanitat, els fa parlar i actuar a través de gestos propis de la màquina o de la intel·ligència robòtica. Santanera ens convida a pensar. ¿I si resultés que màquines i robots acaben sent més humans que els de la bata blanca, o els de carn magra, com també en diu dels humans amb qui es relacionen? Se senten a dir tantes coses, com ara que a la gent de la meva generació ens cuidaran robots atents. Ja cal que preguem perquè siguin de bona jeia. Els robots són i seran a imatge dels seus creadors, o, millor dit, dels qui en facin la comanda. Si els amos volen esclaus faran esclaus, si volen cuidadors els faran amables. Eficients sempre en qualsevol cas ja que s’ha de ser productiu, en el nostre món interessat i amb tendència al pensament únic i la tirania.

Raquel Santanera ha escrit un conjunt de poemes de llenguatge atrevit, innovador, que pot semblar estrany en el món de la poesia ja que amb els seus versos evoca els processos de màquines i robots en relació als processos físics i psíquics dels humans. En aquests poemes podem sentir la veu d’aquesta relació entre màquines, robots i persones en forma de pensaments, sentiments, desitjos, queixes, dolor i mort, tot i que també pot ser a la inversa: Qui s’ha construït sense dolor/ no pot entendre els espetecs/ de la ferralla reciclada./ Si no hi ha comprensió/ no existeix la mort.

Mitjançant una faula atractiva tant des del punt de vista metafísic com literari com la que proposa Santanera, la imaginació creativa del lector s’activa i permet situar-lo en el lloc dels bata blanca o dels carn magra, així com en el lloc de les màquines i robots. Uns i altres en procés cap a on, podem preguntar-nos amb l’autora. I és que aquesta és la pregunta existencial que ja es feien els vells alquimistes i la que, alquimistes de nosaltres mateixos, éssers suposadament en via evolutiva, ens podem fer ara per tal de posar-nos en camí del que Carl Gustav Jung a Psicologia i alquímia en diu el procés d’individuació, centrament de la persona, consciència de si. En aquesta alquímia, l’or o la pedra filosofal són figures simbòliques de l’home o la dona nous en què ens podem convertir purificant els nostres bastos metalls (defectes i mals instints) mitjançant la seva fosa i posterior transformació en qualitats humanes, tot en l’atanor dels dies que ens són donats.

En el nostre àmbit cultural tenim tradició d’aquesta recerca alquímica, que ho és també espiritual: Arnau de Vilanova i Ramon Llull són a la nostra genealogia tan filosòfica com literària. Josep Palau i Fabre si va voler acostar ni que fos de manera retòrica amb els seus poemes de l’alquimista. Raquel Santanera ho fa en els nostres dies contemporanis adreçant-se a la figura imaginària de l’Alquimista en els poemes que componen l’apartat final del seu llibre, l’Epopeia mecànica. Aquesta epopeia, que en tants moments evoca la Commedia del Dant, es clou amb un Cant espiritual, o el rés dit en primera persona per màquines i robots barrejats amb els carns magres i bates blanques, tots en els mateix gresol de l’existència (la convivència entre uns i altres és un fet): Sia doncs amb la tècnica una major naixença/ i que se’ns perdoni per tot el que farem.

I és que els errors (falles, pecats) tant els poden cometre les màquines i robots com els humans. No està de més demanar perdó a l’avançada tot fent propòsit d’esmena, tot posant ferma voluntat en la transformació alquímica comptant que l’Alquimista no sigui l’Antialquimista caigut. Ull viu, doncs. Si hem de servir que sigui a un bon senyor, que això sí que ho podem triar, almenys en el que en diem l’espai lliure. No en va, en una nota final al seu llibre, la poeta Raquel Santanera denuncia que a Espanya hi ha presos polítics mentre malfactors gaudeixen de tardes de primavera. I perquè aquesta situació clama al cel, tenim la responsabilitat de no quedar-nos de braços plegats i intentar canviar-la. Una alquímia coral, de la bona gent, en podríem dir d’aquesta revolució política justa i pacífica.  

El blog de Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Un espai-estat d'ànim

http://elveldharmonia.blogspot.com

Ensenyament

L'escola està matant la creativitat. La creativitat està matant l'escola

Jordi Larregola

Jo, des de la meva sala de professors al Baix Penedès, només puc pensar amb tota sinceritat que la mala escola potser mata la creativitat, però que només una escola exigent, amb alts nivells d'excel·lència, pot alimentar-la

ENQUESTA WEB

Per continuar reduint la taxa de tabaquisme a Catalunya, que el 2017 va arribar al mínim històric del 24%, Salut Pública busca noves accions que es puguin realitzar tant en la via pública com en l'àmbit privat

Et sembla bé que es vulgui prohibir fumar dins del cotxe?


No