Poesia

Quan res és tot

Teresa Costa-Gramunt 27-08-2018 9:46 Lectures 340
Imatge de la coberta de 'Res', de Mircea Cartarescu. Eix

Imatge de la coberta de 'Res', de Mircea Cartarescu. Eix

Amb Res. Poemes 1988-1992 (Lleonard Muntaner Editor), l’escriptor, assagista i crític literari romanès Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956) va tancar el seu cicle poètic, tot que mai no ha deixat de considerar-se poeta.

Després de llegir Occident, el llarg poema que clou un recull de 39 poemes escrits entre el 1988-1992, traduïts amb exquisidesa per Xavier Montoliu Pauli, el lector, en aquest cas la lectora, endevina que aquest Res del títol o és un res definitiu o és l’inici d’una altra cosa. Certament que de la importància d’aquest poema ens n’havia advertit D. Sam Abrams en el seu pròleg, ja que, en efecte, dóna la clau d’interpretació de tot el llibre. És per aquesta advertència que aquesta lectora ha llegit el poema quan tocava, és a dir, al final, i ha seguit religiosament la seqüència de poemes que d’alguna manera hi aboquen com els rius que van a la mar. En aquesta ocasió la consciència de la petitesa del poeta, important al seu país, però que enmig d’una enormitat física i cultural se sent com un gra de sorra, se sent un ésser ínfim en aquests països del planeta que anomenem Occident.

És tan cert. Per exemple: Amèrica et fa sentir com si abans haguessis viscut en el país de Liliput. He de dir que vaig experimentar la mateixa sensació quan vaig visitar Washington (1998) i Nova York (2002), i també quan vaig visitar diversos indrets del Brasil immens (2003). Tot d’una reps una lliçó d’humilitat, o, simplement, tot d’una toques de peus a terra quan camines per aquells indrets colossals enmig d’una multitud, ja sigui de gent, de gratacels, de boscos o de planures. Llavors t’adones de l’estupidesa de creure’t qui sap què, encara que siguis algú apreciat com és el cas de Cartarescu, un dels millors escriptors romanesos d’avui, i, com ell diu, de la insensatesa de donar cops de colze als companys de gremi i tota aquesta mena de coses inútils. Fent un excurs personal diré que vaig comprendre totes aquestes inutilitats i pèrdues de temps preciós de la vida una mica abans del meu viatge a Occident: ho vaig comprendre a l’Orient (igualment immens, superpoblat, gegantí), vaig apreciar-ho quan vaig viatjar primer a Tailàndia (1992) i després a l’Índia (1997). La nova concepció del temps i de l’espai i del lloc que els humans ocupem en la immensitat em va canviar la visió de les coses de manera radical. Vaig entendre que centre i perifèria eren el mateix, tot depèn del lloc on et situes cada vegada que et mires o mires el món, per entendre’t i per entendre’l.

Occident m’ha obert els ulls, escriu Mircea Cartarescu, i per això ja no pot restar com abans: ha de continuar amb els ulls oberts que per una banda li fan veure la seva trajectòria passada alhora que també li fan veure que no es pot fer enrere, i que si ha canviat la percepció d’ell i del món també la seva poètica ha de canviar, la seva escriptura ha de canviar. Una bona mostra són aquests poemes que tanquen una etapa i n’obren una altra. A partir d’aquest moment Mircea Cartarescu s’inicia en el camp de la prosa i escriu llibres de gran qualitat narrativa com els que li hem llegit i comentat (Per què ens estimem les dones, 2004). Qualitat narrativa que en bona part li ve donada precisament per aquest patrimoni acumulat com al poeta que mai no ha deixat de ser i és que, cal dir-ho, la poesia no és només un gènere literari: és una mirada i una manera de ser al món.

Tota la lírica de Res es basa justament en el despullament, en la nuesa dels versos, en la seva autenticitat radical, sense floritures que engavanyin o emmascarin els discurs. Poemes sense retrucs o subterfugis, com escriu D. Sam Abrams en el seu pròleg, poemes nets per dir l’essencial de l’existència humana: la vida, la mort, la memòria, el pas del temps, l’amor, el sexe, el desig, l’autoreferència, l’alteritat, la moralitat, les modes, la lleialtat, la societat, la paternitat, la família. Tot condensat en el Res que és el tot perquè és el que vivim, i, per tant, és el que tenim en l’instant present.

Per què no podem viure d’una vegada?, escriu Cartarescu fent èmfasi en el verb viure. Doncs vivim cada minut, siguem presents en cada minut de la nostra vida. Vivim amb la consciència (amb els ulls oberts a la realitat) del res i del tot que som a dins i fora de nosaltres, vivim-ho d’una vegada, atrevim-nos-hi. A la llum del dia, a la llum de la senzillesa, no hi ha dubte que l’escriptura, en els qui escrivim, es farà cada dia més transparent, que no vol dir més pobra, com especifica Abrams de la intensa poesia de Mircea Cartarescu, sinó carregada de la substància vital que es mostra a la vista com la lluna, l’amor, la bondat o les collites en la seva plenitud.

El blog de Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Un espai-estat d'ànim

http://elveldharmonia.blogspot.com

Ensenyament

L'escola està matant la creativitat. La creativitat està matant l'escola

Jordi Larregola

Jo, des de la meva sala de professors al Baix Penedès, només puc pensar amb tota sinceritat que la mala escola potser mata la creativitat, però que només una escola exigent, amb alts nivells d'excel·lència, pot alimentar-la

ENQUESTA WEB

Per continuar reduint la taxa de tabaquisme a Catalunya, que el 2017 va arribar al mínim històric del 24%, Salut Pública busca noves accions que es puguin realitzar tant en la via pública com en l'àmbit privat

Et sembla bé que es vulgui prohibir fumar dins del cotxe?


No