Premsa

Fora del cànons però amb presència

Sixte Moral 27-08-2018 11:12 Lectures 1081
Recull de portades de l'època. Eix

Recull de portades de l'època. Eix

La comunicació és una necessitat i alhora un possibilitat que ve donada per la pròpia naturalesa de la persona com ésser pensant i com a individu que té necessitat d‘una vida col·lectiva. Aquesta comunicació al llarg del temps ha variat sensiblement i ha evolucionat conjuntament amb els propis canvis de la societat on el fenomen de la comunicació està immers, des de els antics romanços de cecs fins a l’instagram d’avui, han tractat d’explicar, de donar informació i d’opinar, és a dir donar la visió personal perquè en ser compartida pugui trobar o resposta o assentiment.

És rellevant el paper de la premsa en les manifestacions comunicatives. És, ha estat i serà molt important en la necessitat d’informar, de formar, de valorar i fins i tot de criticar, com actes inclosos dintre de les possibilitat comunicatives.

Ja hem parlat altres vegades del paper cabdal de la premsa a la nostra societat, tant que l’han anomenat el quart poder, ara socialitzat i popularitzat per sistemes molt més àgils impensables fa anys. Moltes vegades la premsa ha hagut de jugar i representar un paper de parlament, de debat de qüestions conflictives, de confrontar opinions, i de denunciar situacions anòmales que moltes vegades, només d’aquesta manera traslladant a través de la premsa el problema s’ha pogut trobar la solució encertada o ha fet moure el poder per prendre decisions.

És evident però també que al premsa està al servei moltes vegades dels interessos de qui aporta els recursos per poder funcionar i també moltes vegades adopten una posició clara i sense embuts en el marc ideològic, això no és bo ni dolent, el que cal és actuar amb honestedat i claredat en el que defensa i quins posicionaments públics es prenen. I ja sabem que la independència de la premsa com a mitja de comunicació i de formació d‘opinió  hauria de ser un axioma inviolable, dissortadament no sempre ha estat així les manipulacions que han sofert els mitjans informatius sotmesos a pressions del poder, o dels grups econòmic i /o polítics, o senzillament la manca de llibertat d’expressió és un atemptat a la necessària capacitat comunicativa de les persones o el grups i és una violació del dret que tots tenim d’assabentar-nos del que succeeix al nostre entorn  amb les mateixes dades possibles i objectives perquè cadascú pugui fer-se lliurament la seva opinió del fet.

Vilanova i al Geltrú té, com hem intentat explicar en anteriors textos, una llarga i interessant història de publicacions periòdiques. Segueix la tònica general, en temps de llibertats floreixen les capçaleres, en temps de dictadures decauen o gairebé desapareixen totes i només queden aquells que són part del sistema que suporta el règim totalitari. És evident que al país amb una dictadura de més de quaranta anys poques possibilitats hi havien del floreixement d’una premsa lliure i amb capacitat de generar i opinió diversa o crítica amb el sistema. El desastre de la guerra estronca la capacitat creadora de la premsa vilanovina  més enllà de la premsa del Movimiento no hi hagués cap altre publicació setmanal fins després de la mort del dictador.

Sí però que hi hagué la voluntat de construir un espais informatiu des de diversos col·lectius que amb més o menys encert i possibilitats tragueren publicacions.

Els canons que segueixen les publicacions més o menys consolidades són:  una economia més o menys resolta i per tant mitjans econòmics que entren regularment, els canals habituals de difusió i distribució, més enllà dels compradors hi ha un gruix de subscripcions que complementen els ingressos de la publicitat que habitualment porten a les seves pàgines i que a més tenen el vist i plau de l’autoritat competent en cada moment.

Però hi ha un altre tipus de premsa que podríem anomenar marginal, en absolut agafat com a terme pejoratiu, sinó com a demostració que es mou al marge de la norma canònica, que es distribueix a mà, que no té publicitat, que no tenen recursos econòmics i que no disposa d’elements tècnics gaire sofisticats però que obeeixen a la voluntat d’algun col·lectiu estable o no de mantenir comunicació amb el seu entorn a través d’escrits, opinions i informacions.

Aquesta premsa “marginal” podria tenir diverses classificacions però per sintetitzat hi hauria l’apartat de la premsa polítics clandestina -que en ocasions tenia una qualitat formal envejable- però que per raons òbvies es distribuïa de mà en mà i que naturalment era il·legal però que al llarg dels quaranta anys de dictadura va tenir notable importància. Un segon apartat podria ser el d’aquelles publicacions que fan diverses entitats. A la història de la premsa de la nostra ciutat aquestes publicacions aniran guanyant en qualitat i en alguns moments es distribuiran per canals més o menys normalitzats. Una tercer sector serien aquelles publicacions de caire escolar que en el moment d’una certa consolidaciód de sistemes educatius actius va proliferar com elements de gran importància pedagògica pel que feia a la confecció dels texts i també pels sistemes d’impressió que tenien.

I finalment, i és l’apartat en el que volem centrar-nos, hi ha aquelles publicacions que venen donades per la necessitat de comunicació de col·lectius heterogenis que s’han agrupat per portar algunes tasques concretes o bé de determinades entitats que tenien la voluntat de transmetre informació buscant el màxim de repercussió possible.

El període en que  aquestes publicacions tenen una presència més sovintejada a Vilanova i la Geltrú és entre la meitat dels any seixanta fins a la mort del dictador.

La Vilanova del anys seixanta estava dominada encara per les persones adeptes al Movimiento Nacional encapçalades per l‘alcalde Ferre Pi que no deixaria el càrrec fins l’any 69. Ferrer Pi va ser l’exaltador polític del concepte del vilanovisme, segurament per evitar que hi hagués un corrent que per la seva proximitat a la cultura s’adscrigués a un catalanisme més combatiu del que va ser el vilanovisme. Tot i així també va ser un alcalde que va tolerar algunes mostres d’aquets mena de tarannà local, així durant el carnaval l’ús de les mascares estava tolerat mentre que en altres llocs era prohibit.

Aquest ambient tant localista però controlat en el fons va ajudar a que algunes escletxes s’obrissin, poques i poc obertes certament, però també per aquest forats mínims es va veure que hi havia qui no estava en la posició oficial del sistema.

Ho demostrem algunes d’aquets publicacions “marginals” en el temps les primeres que apareixen són Vivac (1962) i Piolet. Vivac  era editada per l’A. E. Jofre el Pilós i encara té una segona època publicada pel grup Els Janets que es movien al voltant del Círcol Catòlic.

Vivac té importància en la història de la premsa local perquè va ser la primera publicació escrita integrament en català i perquè desprèn tota ella un esperit catalanitat i progressista (pel moment en que surt, clar). La seva aparició és també un intent -no sabem si conscient- de que a la ciutat hi hagués una premsa més democratitzada, s’hi troben articles de caire social i d’opinió, comença com una revista escolta però ben aviat s’hi afegiran joves provinents d’altres ambients, Vivac va desapareix a l’any 1965 per diversos motius entre ells la desmembrament del grup per raons professionals ja que molts dels components van trobar les primeres ocupacions i també per un cert desacord entre els que la feien i els caps del moviment escolta del moment.

Piolet neix al gener del 1963 i va sortint fins el febrer del 1964, aquesta publicació tenia la voluntat d’informar de les activitats que aportaven a terme com a grup i també va anar eixamplant la informació amb petits articles d’opinió.

A l’any 1967 apareix Diàleg sorgeix com òrgan del Moviment Juvenil. La intencionalitat de la publicació no era altre que la de bastir un espai de comunicació entre els nois del Moviment i els pares. Diàleg és força interessant des del punt de vista teòric ja que es converteix en una publicació en que es debat el marc pedagògic del lleure infantil i juvenil molt present en aquells temps en els ambients educatius. Constitueix una única mostra de revista feta per gent jove amb voluntat d’investigació sobre la renovació pedagògica de l’esplai. A l’any 1970 sortida una nova publicació amb objectius molt semblants “Colònies d’Estiu” on s’expliquen els experiències de pares, monitors i nois i noies que havien participat en activitats de lleure a los colònies que aquells anys s’havien fet a Font-rubí.

A l’any 1968 apareixen dos títols com són L’Espetec, revista d’esperança i Xarxa ambdues publicacions estan vinculades a un grup de joves que s’havia aplegat a l’entorn de mossèn Francesc Tort al Monestir de la Divina Providència on feien tasques d’ajuda a la litúrgia. Les publicacions contenen treballs literaris del grup de joves i de l’alumnat més gran del col·legi, s’editava amb condicions precàries i s’imprimia amb una multicopista de corró, una de les conegudes com vietnamites. La inclusió a les seves planes d’alguns articles amb un caire més crític en els temes socials va portar a una cert enfrontament enter els mateixos redactors, que junt amb altres circumstàncies com les econòmiques, va fer aturar la publicació que va tornar a sortir a l’octubre de 1968 amb la nova capçalera Xarxa que tenia les mateixes característiques però amb unes diferències de fons importants, agafa un caràcter més social i alhora conté publicacions d’estudiosos locals que li donen un caire de més seriositat. Curiosament Xarxa té preu, 10 pessetes, i hi figura com a director F. L. Prat, fet que demostra que hi ha una voluntat de “convertir-se” en una premsa més o menys normalitzada malgrat les seves característiques siguin d’una precarietat notable.

A l’any 69 apareix la publicació Amistat” publicació que van fer un col·lectiu de joves que s’aplegava sota el non de la colla de la “pessigolla”, contenia articles de reflexió individual i també composicions amb voluntat literària, la publicació té interès per conèixer l’entorn de part de la joventut vilanovina del moment.

Noves publicacions vinculades a l’escoltime apareixen L’Ou a l’any 1973 i el Setmanari de Caps i Peus a l’any 1975. El primer sorgeix de la voluntat d’encomanar tasques i activitats que surtin cap el carrer des del moviment escolta. A l’Ou hi ha forces articles crítics tot analitzant la situació de la nostra ciutat i curiosament parla de la necessitat d’una premsa normalitzada a la ciutat. Desapareix per la mateixa inèrcia  i per la poca gent que s’hi abocava a fer-la possible. “Setmanari de Caps i Peus” només es publicà una sola vegada, exemplar únic malgrat en la portada hi figuri el número 1 fet que demostraria una voluntat de continuïtat. La publicació volia servir per l’expressió dels nois i com vehicle de comunicació entre pares i dirigents de l’escoltisme.

Al maig de l’any 1975 apareix La Veu de la Pastera, circular informativa de la societat l’Acord, feta amb multicopista i amb una portada a dos colors. La primera portada eren dos clavells, flor que estava en l’escut d l’entitat però també tenia ressonàncies portugueses revolucionàries. La publicació ben aviat va ser una publicació que aplegava les veus crítiques de l’oposició més que no pas una publicació interna de l’entitat. Va sortir fins al novembre del 1976 amb algunes llacunes en la continuïtat. Més endavant sortirà com una publicació de caire humorístic i satíric.

A l’abril del 1975 sortia a la llum Papers editada pel Centre d’Esplai de Vilanova i com altres publicacions d’aquest sector de l’educació abordaven la problemàtica dels centres d’esplai de la ciutat alhora que prenen posició sobre alguns fets que succeïen a la ciutat en aquell temps.

La poesia i l’assaig poètic també tingué representació amb dues publicacions dedicades a donar expansió a les inquietuds d’àmbit literari les capçaleres són Aviat a l’any 1976 i Què Passa. Assajos de subversió poètica a l’any 1977. El contingut és bàsicament un recull de poemes d’autors mot heterogenis, hi van començar a publicar alguns autors que després tingueren una certa projecció literària. Els poemes són diversos des de poesia amoroses fins a les de crítica social i de contingut realista. Aviat, és la primera revista poètica que surt a Vilanova d’ençà al guerra civil.

I tanca a quest recull de publicacions des dels seixanta fins just la mort del dictador i abans de les primeres eleccions la publicació El Moixó Foguer(de la que ja vam parlar en l’escrit dedicat a la premsa humorística a la ciutat) apareix  al gener de 1976 i se’n publiquen mensualment fins el març del mateix any, a l’octubre del 77 en surt una nou exemplar i el darrer fins ara va sortir la nit de les primeres eleccions municipals el 3 d’abril de 1979. La majoria dels escrits estan fets per persones que habitualment es dedicaven habitualment a escriure i a la creació artística. Té una marcat caràcter carnavalesc.

A partir d’aquí al llarg d’aquest anys ha sorgit altres publicacions que podrien assimilar-se aquesta “marginalitat”, algunes vinculades a moviments incipients com els AAVV o a també les entitats comencen a publicar intentant trobar una certa normalitat que encara trigaria alguns anys a arribar.

Algunes de les característiques d’aquestes publicacions que hem exposat són que tenen un naixement dins d’un grup estable però heterogeni que acaba en gairebé totes les ocasions amb la desaparició de la publicació per desmembrament del grup. Les publicacions es justifiquen en sí mateixa ¡ com a voluntat de treballar en un espai periodístic per la ciutat, són publicacions autogestionades, sense masses, més aviat minsos, recursos econòmics i que es distribueixen de manera molt precària.

Fer de la necessita virtut diuen, agafant-t’ho en sentit positiu seria una manera de definir la voluntat de molts dels que van col·laborar en aquesta publicacions amb l’objectiu de aportar un granet de sorra a millorar  i normalitzar la premsa de la ciutat objectiu lloable però que trigaria encara en aconseguir-se.

A les verdes i a les madures

Sixte Moral

Sixte Moral

Qui dies passa anys empeny

http://sixtemoral.wordpress.com/

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

El PSOE (122) guanya les eleccions i suma amb Cs (57) o amb Podem (42) i independentistes

ELECCIONS GENERALS. Després dels resultats del 28-A, quin pacte de govern prefereixes al Congrés?

PSOE + Podem + independentistes
PSOE + Ciutadans