Lliçons de carrer

Vam viure una anècdota, simple, intranscendent si volen, que la vam trobar altament alliçonadora i esperançadora. Cruïlla Rambla tranversal. Carrer Unió, semàfors de la Rambla en vermell. Pel carril bici s’acosten una mare amb bicicleta i el fill amb un patinet dels de sempre, de tracció amb el peu. La mare sense gairebé mirar travessa el carrer i el nen s’atura i li crida. Està en vermell  no pots passar!!. La mare una mica sorpresa per les indicacions del seu fill no te altre remei que exclamar. Vaja, quina lliçó m’has donat.

Anècdota.

Però ja ens agradaria que la majoria dels infants retraguessin les actituds que van contra la normativa bàsica del carrer, de l’espai públic.

Aquí és un semàfor, però en altres moments pot ser el mobiliari públic, la mateix jardineria o la brutícia.

Ja ens agradaria que tot el potencial dels espais públics pel que fa a la convivència, a la seguretat, a la salubritat, a la inclusió, la il·luminació l’eliminació de barreres arquitectòniques, a la mateixa participació en l’ús lúdic de l‘espai, estes en perfecte estat i servís pel gaudi de totes les edats i amb la perspectiva de protegir els més fràgils com els infants amb patinet o amb bicicleta com dels més grans que van amb un caminador o amb elements de suport.

Es va concebre el concepte de ciutat “inclusiva” que s’entén com aquella ciutat on conviuen totes les activitats humanes i com es resolen i s’analitzen els dificultats pròpies de la vida en comú.

Però perquè la ciutat pugui ser inclusiva ens cal força respecte a l’espai públic i en l’espai públic, ens calen molts nens com el del patinet que ens donin algunes lliçons i també que l’administració vetlli per un ús més racional dels espais comuns.

Fem un recorregut un dijous o un divendres a la tarda vespre nit entre les places de les Cols, la de la Vila, la dels Carros i algun més de col·lateral i veiem el paisatge de terrasses ocupant bona part de l’espai públic. Que cal que hi hagi espais per seure i gaudir una estona de conversa tot prenent alguna cosa és evident, i fins i tot, desitjable, però per altra banda tens la sensació de que l’ocupació és exagerada i que potser caldria fer una regulació més equilibrada de l’ús de l’espai públic, aquell que és de tots i l’hauríem de poder usar tots amb una certa normalitat.

Aquella necessària ampliació que es va fer quan la pandèmia, per poder donar un cop de ma als restauradors i alhora possibilitar l’ús d’aquells espais amb seguretat va portar un augment de l’espai ocupat. La sensació és que avui encara segueix igual. Tirar enrere ja sabem que és difícil però el compartir l’espai amb una mica més de ponderació estaria bé.   

Hi ha nous comportament en l’espai públic que sense ser punibles la majoria de les vegades amb les nostres normatives són qüestionades per una gran part de la societat per l’impacte que tenen i és aquesta disfunció la que s’haurà de gestionar amb fermesa però també donant resposta a models nous que són tant vàlids com els que podien existir ara fa trenta o quaranta anys. L’ús desmesurat dels patinets elèctrics, les recurrents cagarades del gossos i la impunitat descarada des amos que ho permeten, l’escampall del cartró que ha estat ben amuntegats, a l’espera de la recollida, a les portes del comerços però que el pas d’uns quants joves -o no tant- els han dispersat de manera extensa que genera una sensació de desgavell i deixadesa en l‘espai públic i així podríem seguir

Petites mostres d’un tractament allunyades del que hauria de ser el natural compromís d’una part de la ciutadania en la seva pròpia ciutat, en l’espai comú, en espai que és de tots i totes.

Segurament necessitem més nens que ens diguin “el semàfor està en vermell!!” que elevi el compromís dels petits detalls al compromís global amb els valors de preservar i millorar nostra propietat col·lectiva que és l’espai públic.

Convindria una reflexió sobre usos i costums que van canviant. Acords i pactes cívics i ciutadans sobre els límits de l’ús de la propietat col·lectiva, crear nous mecanismes de diàleg, ser capaços d’acceptar noves fórmules d’entendré la relació pública. El civisme en el fons és una qüestió de convenciment i  conducta i, per tant com en tota conducta hi ha una responsabilitat moral i, per tant, adequació als usos i costums col·lectius.

I naturalment molts més nens que assenyalin el semàfor vermell com a símbol de que el respecte a les normes és fonamental en al convivència en l’espai públic, per preservar-los però també per poder-lo compartir amb garanties i equilibri.