Poesia

L’encontre

Teresa Costa-Gramunt 18-09-2018 10:46 Lectures 469
Imatge coberta 'L'encontre', de Raimon Arola. Eix

Imatge coberta 'L'encontre', de Raimon Arola. Eix

El llibre de poemes L’encontre (Arola Editors), de Raimon Arola, s’acompanya d’unes imatges ben il·lustratives de Lluïsa Vert, ja des de la mateixa coberta. En aquesta publicació el llenguatge visual no és un mer acompanyament del llenguatge textual sinó un discurs paral·lel als poemes que integren L’encontre.

El professor de la Universitat de Barcelona, Raimon Arola, és autor de nombroses publicacions de referència tant en el camp de l’art com en el camp de la simbologia que avalen una trajectòria intel·lectual dilatada i fecunda. Però en un moment donat el professor Arola va sentir la crida de desplegar el seu saber a través de la poesia, ja en aquell any 2003 quan va publicar Bellesa secreta. En aquell treball poètic l’autor hi mostrava una descoberta: la bellesa que veiem i sentim no és més que el mirall de la bellesa interna, i que això té la seva correspondència en l’ésser humà des del dia que experimentem un inexplicable neguit, que ens trobem un buit que ens fa sentir éssers incomplets sense aquesta bellesa que si bé s’experimenta a través dels sentits té una ampla i fonda dimensió espiritual.

La bellesa que veiem, que sentim, és com un arbre que estira els braços per assolir l’altra bellesa, la celístia, i que és el complement de la bellesa terral. I veient i sentint que formem part d’aquest misteri de la vida, ens fem la pregunta: qui sóc. Aquesta pregunta, que és individual i s’ha de respondre de manera individual perquè ningú no pot ser ningú altre més que ell mateix, ens posa en el camí de recerca de l’ésser essencial que som i que coneixem en part, o, simplement, gens. Així, la pregunta qui sóc és al començament del camí, no de la vida que es compta per anys sinó de la vida amb consciència. Per avançar, per créixer en qualitat humana, a vegades cal fer passes enrere o, més encara, cal refer el camí, retornar a la font per tal d’orientar-nos en el camí que hem errat, o que hem ignorat.

Els qui ens trobem a Occident –a Orient és una altra cosa-, no sabem quan vam començar a compartimentar la gnosi o coneixement de la realitat en diferents sabers, com ara la filosofia, la religió, la ciència, la història, la psicologia, la filologia, la poesia... Sí, també a la poesia cal considerar-la un saber, ja que contràriament al que es pot pensar atesa la banalitat ambient, la poesia no és simplement una expansió de la sensibilitat en el camp de la literatura, de l’art, tot i que la poesia es nodreix de la sensibilitat amb què percebem la realitat. La poesia és una art de la vida en sentit global, la poesia és una via de coneixement d’aquella bellesa secreta, misteriosa i indivisible que és la vida interior, espiritual. La poesia, quan és autèntica, es vehicle de la gnosi o coneixement.

Amb la seva llum espiritual, la bellesa secreta de la gnosi ens estira cap a ella perquè la reconeguem. Perquè en realitat som ella, encara que no ho sapiguem, o no en siguem prou conscients. En aquest camí de reconeixença hi ha l’encontre o retrobament d’allò que s’havia perdut o ignorat. En aquest sender vers la reconeixença del que som hi ha la trobada entre l’ésser i el seu origen. És com si recuperéssim via imaginació creativa el cordó umbilical que ens unia a la matriu de la creació. O com si mitjançant un enginy virtual ens veiéssim entrar de nou al Paradís del qual vam ser foragitats.

En l’inconscient col·lectiu trobem figures simbòliques que ens representen en el nostre ser humans com ara la parella primordial formada per Adam i Eva. En el text d’introducció de L’encontre, Raimon Arola recorda que ‘segons l’exegesi tradicional, Adam i Eva simbolitzen les dues parts de l’home complet. Ell, la part fixa i terrestre oculta dins de cada ésser, mentre que ella representa la part volàtil i celestial’.

En efecte. L’ésser complet, integrat, ho és mercès aquesta trobada entre el masculí i femení espiritual que contenim. Segons el relat mític del Gènesi vam ser creats mascle i femella alhora a imatge i semblança del creador, o, si es vol dir d’una altra manera, a imatge i semblança de la realitat que es desplega en els dos pols, també el matern i el patern. Esdevenim éssers complets (individuats segons la terminologia de Jung) en el moment en què ens reconeixem en la relació dels dos pols de la realitat dins nostre. Esdevenim éssers integrats en l’instant en què els nostres pols femení i masculí es retroben, es reconeixen, s’abracen, s’uneixen en l’amorós tàlem de la realitat que només és una, però que es manifesta en el seu envers i revers, de manera dual, plural.

En L’encontre, de Raimon Arola, trobem un itinerari que servint-se de l’art poètica passa per diverses estances d’aquest camí de recerca, d’encontre, de trobada entre el que estava dispers, fragmentat, per constituir, no sense la disposició per fer-li de bressol, la unitat primigènia que es revela de forma unitiva. Saber-nos en aquesta unitat és la gnosi.

La gnosi o coneixement de la realitat pura, incontaminada, és revela de manera una i instantània, com si encenguessis un llum a les fosques o com si et llevessin un drap fosc dels ulls. Els raonaments, l’estudi de diverses disciplines, l’exploració científica són fantàstics però insuficients i, fins i tot, poden resultar un obstacle per a la revelació. Massa pantalles, ni que siguin de tela molt fina. Per revelar-se, la gnosi o coneixement de la realitat busca, com l’aigua, el camí més planer, ja que es tracta d’una il·luminació que es produeix de sobte, a la impensada, i sovint quan hem apartat l’ego que obstaculitza veure nítidament el nostre ésser intern, lluminós, que en l’encontre es retroba amb el seu origen lluminós.

La poesia és una via de coneixement que revela l’experiència interna a través de metàfores, de símbols, que és el llenguatge de l’ànima. No és per casualitat que els grans místics hagin estat també grans poetes: Teresa d’Àvila, Joan de la Creu, Francesc d’Assís, Ramon Llull, els mestres sufís Hallaj i Rumí, les beguines Hadewich d’Anvers, Matilde de Magdeburg, Angela de Foligno, i tants d’altres. Coneixem l’experiència mística, unitiva, a través del seu llenguatge poètic, tot i que a vegades algun filòsof s’hi hagi acostat, com ara Eugeni d’Ors, quan amb clarividència va escriure que la raó, com la il·lusió o aparença de realitat, ens poden confondre de l’essencial de la vida que es revela en l’experiència mística o unitiva.

L’experiència mística, l’experiència de l’amor absolut, de comunió amb la realitat, és l’expressió genuïna de l’encontre. Aquest encontre el podem dir de moltes formes, i la poesia és un dels vehicles més excel·lents. Tan excel·lent que es fa estrany que en els nostres dies aquesta experiència cabdal hagi fugit de l’àmbit de la poesia. En la nostres societats secularitzades i tan dessacralitzades no és inexistent, però ha esdevingut una expressió rara. ¿Tant ens hem allunyat de la nostra naturalesa espiritual que no sabem expressar-la? Cal refer camins per reconèixer-la i retorna-li el vigor perdut.

En aquest refer camins, llibres com L’encontre, de Raimon Arola, vénen a pal·liar aquesta absència del sagrat en la poesia. Així, juntament a l’exposició poètica de l’itinerari que va des de l’anima a l’animus (el femení i masculí interns segons el llenguatge de Jung), o, en altres termes metafísics, de la criatura al seu origen, cal veure en L’encontre, de Raimon Arola, una crida fraternal a recórrer el camí sagrat de l’existència humana a la recerca del seu sentit: la joiosa completesa que casa la nostra naturalesa física amb l’espiritual, com ja era al principi, abans de la Caiguda.

Aquest camí de represa va ser iniciat amb la primera pregunta qui sóc. Els grecs antics trobaven inscrita a les portes del temple de Delfos: coneix-te. Quan aquesta gnosi, quan aquest coneixement ha estat revelat en aquell espai íntim de la bellesa secreta, la cosmologia hindú respon: tu ets això. És a dir: tu ets la vida una i alhora múltiple: una espurna de llum en la llum, una gota d’aigua de la mateixa naturalesa que l’oceà, un gra de pols en l’arena de l’univers.

Però el primer pas comença per prendre responsabilitat del coneixement propi. I és així com amb un treball constant per treure les maleses del camí s’arriba al clar del bosc, en paraules de la filòsofa María Zambrano; així es va revelant que el microcosmos és espill del macrocosmos, i que la criatura és a imatge i semblança del creador o origen. Si no fóssim tan oblidadissos, potser recordaríem que en el llenguatge poètic amb què es van redactar les Sagrades Escriptures es fa servir el mot conèixer per descriure la trobada amorosa entre els esposos. És per aquest motiu que, sàviament, diu Raimon Arola en un dels seus versos inspirats: És la saviesa de la natura, la doctrina/ de l’amor, el principi i la cloenda/ de totes les unions amoroses. Així, l’Amor és mestre, l’Amor, que és bondat i bellesa pura, és la via excel·lent de la gnosi, del coneixement, com queda palès en els poemes de L’encontre, de Raimon Arola.

L’encontre és aliment espiritual, és poesia autèntica perquè és poesia experimentada en l’espai de la bellesa secreta. A L’encontre s’hi afirma l’encontre entre la gnosi i la poesia en el tàlem amorós de la paraula. I és que no es pot escriure, sense conèixer-lo, l’instant insòlit,/ incomprensible,/ on algun home/ s’alia amb l’absolut./ Aleshores, místicament/, ambdós instauren/ la realitat visible/, oïble, fragant/ gustosa i palpable/ de l’instant de l’amor./ Perennitat. Res de més real, quan és vivenciat en l’espai de la bellesa secreta o espai espiritual, que ser uns ulls, i unes orelles, i unes mans de Déu palpant el món i construint-lo cada dia, ja que la creació és un fet transitiu que fem entre tots i que dóna ple sentit a la paraula perennitat.

El blog de Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Un espai-estat d'ànim

http://elveldharmonia.blogspot.com

Ensenyament

L'escola està matant la creativitat. La creativitat està matant l'escola

Jordi Larregola

Jo, des de la meva sala de professors al Baix Penedès, només puc pensar amb tota sinceritat que la mala escola potser mata la creativitat, però que només una escola exigent, amb alts nivells d'excel·lència, pot alimentar-la

ENQUESTA WEB

Per continuar reduint la taxa de tabaquisme a Catalunya, que el 2017 va arribar al mínim històric del 24%, Salut Pública busca noves accions que es puguin realitzar tant en la via pública com en l'àmbit privat

Et sembla bé que es vulgui prohibir fumar dins del cotxe?


No