Literatura

Un temps per guardar silenci

Teresa Costa-Gramunt 29-10-2018 12:46 Lectures 277
Imatge coberta 'Un temps per guardar silenci' de Patrick Leigh Fermor. Eix

Imatge coberta 'Un temps per guardar silenci' de Patrick Leigh Fermor. Eix

No cal dir com és necessari, als nostres dies accelerats fins al vertigen, un temps per guardar silenci. Per reflexionar sobre aquest temps gràvid de vida i de creativitat a pesar de la seva aparença nua, en la seva col·lecció de narrativa, Quid Pro Quo proposa la lectura d’Un temps per guardar silenci, de Patrick Leigh Fermor, autor anglès traduït de forma exquisida per Marcel Riera.

A Un temps per guardar silenci el reconegut escriptor de viatges Patrick Leigh Fermor (Londres, 1915 – Worcesterhire, 2011) hi descriu amb un preciós estil detallat i alhora suggerent, la seva experiència personal de la vida contemplativa dels monjos benedictins i cistercencs de les abadies de Saint-Wandrille de Fontanelle, de Solesmes i la Grande Trappe, així com els monestirs de pedra de la Capadòcia, un paisatge completament diferent.  

Aquestes estades en monestirs, que sovint responien al temps en què l’autor escrivia un llibre (per exemple: a Saint-Wandrille l’any 1950 hi va escriure el seu primer llibre), també cal considerar-les un viatge, però cap a l’interior. En aquesta casa oculta que és el nostre ésser intern quan tot calla, s’hi dóna, en efecte, un silenci benefactor, però que en uns primers moments pot incomodar, desconcertar i fer patir. Conta Patrick Leigh Fermor que a ell li va produir un sentiment depressiu i el va assaltar l’avorriment venint com venia de la voràgine (en els nostres dies és molt pitjor), per anar devenint, amb la pràctica del silenci, un temps de contemplació i de pau que li va permetre obrir-se a una altra percepció més agusada de la realitat. Aquesta obertura als sentits interns li van fer escriure la prosa meravellosa i assossegada que ara tenim a les mans i que llegim com un bàlsam.

A través de tres capítols, cadascun una joia literària, de la mà de Leigh fem estada en aquests espais aquí closos allà oberts, i a poc a poc anem entenent el valor físic i espiritual d’aquest silenci monacal estricte, pautat per la fèrria disciplina i la vida austera que duen aquests monjos que lliuren les seves vides a favor dels altres tot lloant Déu.

Especialment dura és la vida dels trapencs, ja que la seva observança duu al límit la regla de Sant Benet. I, no obstant això, aquest ascetisme extrem, ferotge, té la seva compensació, com detalla Leigh en el seu relat: Però malgrat aquesta mena de rigors, una vida de penitència té alguns consols espirituals. Un escriptor cistercenc els descriu com “la Triple Unció de l’Ànima”. La primera unció és la il·luminació, la fortalesa espiritual, l’experiència de llibertat recuperada mitjançant el despreniment de les possessions terrenals, les vanitats i les ambicions (...) La segona unció és l’alegria que brolla de la convicció que les seves pregàries i penitències deixen anar sobre el món un corrent curatiu d’expiació que salva les ànimes i alleuja la culpa de la humanitat. La tercera unció és la creença que aquesta vida de sacrifici està dedicada a Déu, que deriva del seu amor i porta l’ànima a prop d’ell.

Aquest estil de vida de pobresa integral i silenci prenyat de la vida de l’esperit és, sens dubte, per als escollits que són capaços de viure aquests extrems. Així, entre les belles descripcions amb què Patrick Leigh Fermor mostra l’atmosfera, els paisatges i els marcs arquitecturals que aixopluguen aquesta vida tan retirada, llegim aquesta altra forma de bellesa que és la vida contemplativa que cal entendre en el seu sentit profund, ja que la vida que duen els monjos és plena d’oració i de treball fins a l’extenuació, de poques hores de son, dejunis i frugalitat alimentària, i ben poques estones d’esbarjo, o cap esbarjo en el cas dels trapencs. Cert que amb una vida així l’esperit es va afuant fins a fer-se transparent a la llum divina. Però cal tenir un esperit fort, o enfortir-lo mitjançant l’oració i la disciplina per sostenir-lo cada dia de la vida fins a la mort, que per a res no és mort sinó el present d’una vida lliurada a senyor que no mor: Déu amb tota la seva majestat.

El blog de Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Un espai-estat d'ànim

http://elveldharmonia.blogspot.com

Ensenyament

L'escola està matant la creativitat. La creativitat està matant l'escola

Jordi Larregola

Jo, des de la meva sala de professors al Baix Penedès, només puc pensar amb tota sinceritat que la mala escola potser mata la creativitat, però que només una escola exigent, amb alts nivells d'excel·lència, pot alimentar-la

ENQUESTA WEB

Per continuar reduint la taxa de tabaquisme a Catalunya, que el 2017 va arribar al mínim històric del 24%, Salut Pública busca noves accions que es puguin realitzar tant en la via pública com en l'àmbit privat

Et sembla bé que es vulgui prohibir fumar dins del cotxe?


No