Literatura

La darrera carta de Manuel Morón

Teresa Costa-Gramunt 02-06-2019 19:39 Lectures 693
Coberta de 'La darrera carta de Manuel Morón', de Rodolfo del Hoyo. Eix

Coberta de 'La darrera carta de Manuel Morón', de Rodolfo del Hoyo. Eix

En psicologia es parla molt de ‘la veritat narrativa’ com pas útil, eficaç, en el procés de curació d’un trastorn. Veritat narrativa que el pacient pot manifestar de forma oral o escrita. Més enllà del literari, el gènere epistolar sovint té molt de confessió, o de justificació. Sobretot si qui escriu una carta és perquè intueix que potser serà la darrera. Davant la intuïció de la mort, esdeveniment capital de la vida, no es menteix, si més no el que es diu o s’escriu en aquest moment és més que mai una ‘veritat narrativa’, allò que en realitat ens diem a nosaltres encara que no ens escolti ningú. De manera que una carta escrita en aquestes circumstàncies pren un sentit transcendent. És el cas de la carta escrita per l’indigent Manuel Morón dirigida al seu fill. Una llarga epístola escrita a mà en un quadern escolar que troba l’oficial de justícia Robert Bernal quan assisteix a la diligència de l’aixecament del cadàver de l’indigent Morón, que ha mort sol i deixat de la mà de Déu llevat de la bona veïna que cada dia li duu un plat calent. Aquest és el fil argumental amb què comença l’entramat de personatges i veus que poblen la novel·la La darrera carta de Manuel Morón (Viena edicions), de Rodolfo del Hoyo (Barcelona, 1953).

A través de la lectura de la carta de Manuel Morón dirigida al seu fill que va haver de deixar a desgrat seu quan el nen només tenia sis mesos, es va dibuixant una tragèdia contemporània de traços gruixuts, cruels, i de proporcions metafísiques, ja que ateny a la concepció del que els humans entenem per humanitat. Una tragèdia de ressons grecs que a la novel·la de Rodolfo del Hoyo es concreta en un fet tan domèstic i tan proper com és la història d’algú que és acusat d’una falta que no ha comès i amb una justícia a la contra i tan negligent que poc s’ocupa d’esbrinar la veritat. Aquesta és la causa que desgracia la vida d’una família jove amb un nadó de pocs mesos. Tot i que Manuel Morón acaba sortint de la presó en ser trobat el veritable culpable, ell ja no es refarà i acabarà al carrer i alcoholitzat. Una tragèdia humanitària de la qual el nostre segle en va ple, com a l’Estat espanyol el segle ha anat ple també d’històries de raptes de nadons als quals els ha estat segrestada tant la seva identitat com els seus orígens; històries que han causat un gran dolor també als pares biològics als quals els nadons els han estat robats.

Així, al relat de Rodolfo del Hoyo llegirem: No buscava uns pares, buscava uns orígens. Aquesta necessitat de saber d’on venim fa que en un moment del recorregut vital la majoria de joves adoptats busquin, alguns desesperadament, els seus pares biològics, la qual cosa no sempre fa de bon pair com és el cas del fill a qui dirigeix la seva darrera carta Manuel Morón. I és que la història que s’explica a la carta és una història que ha engendrat una tal quantitat de mal i de sentiments de culpa que acaba ofegant espiritualment molts dels personatges que han protagonitzat la història i el seu misteri. Aquí simplement hem introduït alguns dels fils que confegeixen el drama que origina la indigència de Morón, un innocent sobre el qual sembla que s’abatin totes les desventures de l’existència negant la creença que al meu parer acaba sent malèvola: que la vida ens la fem nosaltres. No és cert. Les circumstàncies externes, i l’atzar, a qui li agrada molt jugar als daus, atorga desgràcies que no sempre es poden revertir en un encadenament de fets que arriba un moment en què ja no es poden controlar.

Amb qualitat humana i amb una narrativa molt treballada a través de diferents veus i descripcions a diferents nivells de la realitat que inclou visions, al·lucinacions i somnis, a La darrera carta de Manuel Morón Rodolfo del Hoyo ha construït una història moral. Tot endinsant-se en les cambres més fosques de la ment, tot descrivint com s’alimenta, a vegades de manera ben estúpida, la bèstia que portem a dins, mostra com podem convertir-nos en assassins i lladres. No sempre som el que semblem de portes enfora: el doctor Jekyll i mister Hyde són sempre a l’aguait als soterranis de l’ànima. Aleshores, davant una falta greu, i segons el nivell de consciència que es tingui enfront del mal fet, es desencadena un sentiment de culpa de grans dimensions que, com el mateix mal causat, destrueix. No pots fugir de la culpa, dirà al seu malfactor el fantasma de Manuel Morón, personatge sobre qui, com hem dit, s’ha desencadenat una tragèdia que com un terratrèmol enfonsa o distorsiona el correlat de tantes vides. Una tragèdia que malauradament podem reconèixer al costat de casa, en el nostre entorn. L’escriptor Del Hoyo, atent i sensible a l’entorn, pren la veu per dir-nos a cau d’orella: mireu, això està passant. I així és com prenent consciència dels fets, no mirant cap a una altra banda indiferents al dolor dels altres, es puguin obrir escletxes d’humanitat enmig d’un món fosc.

El blog de Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Un espai-estat d'ànim

http://elveldharmonia.blogspot.com

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Imatge d'arxiu d'una espardenya de festa major

FESTES MAJORS. Dels balls i entremesos típics de les nostres festes majors, quin és el teu favorit?

Bastons
Pastorets
Cintes
Diables
Gegants
Capgrossos
Panderos
Gitanes
Valencians
Dracs (i similars)
Moixiganga
Falcons
Altres