Política municipal

Ara a treballar

Francesc Murgadas 16-06-2019 20:23 Lectures 764

De feina no en manca. La complexa situació actual a casa nostra mostra una colla de deficiències, mancances i indefinicions que haurien de posar en alerta a la nostra classe política. Voldria aportar la meva reflexió a tres d’elles. Tres indefinicions. La legal en àmbits tan fonamentals com les nostres llibertats i deures, la funcional dels mecanismes polítics que permet les solucions més diverses, i la política que ens hauria de definir el marc en què fem funcionar les altres dues. Una versió del què, el qui i el com aplicats al nostre entorn.

Començo per la legal. Perquè tenim en marxa un procés en el qual es demana que una colla de representants del poble català, elegits democràticament, siguin condemnats a una pila d’anys de presó per una suposada rebel·lia o sedició, comparant la seva acció amb el cop d’estat del 23 de febrer del 1981. Una acció que també fou jutjada –en aquell cas per un jutjat militar- i que va acabar amb una condemna de 30 anys a només tres dels implicats (Armada, Milans del Bosch i Tejero) que foren indultat (Armada) sis anys desprès, posat en llibertat condicional (Milans del Bosch) dos anys més tard i posat en llibertat (Tejero) el 1996 complint així 14 anys de la condemna. Menys de la meitat. Potser hauria arribat l’hora, fet el paral·lelisme, de posar una mica més de claredat en la tipificació dels delictes i en els mètodes judicials, una altra de les xacres que, per raons d’espai, no remeno. Mes claredat i menys punyetes.

Si passem a la funcional, l’encara calenta constitució d’Ajuntaments i Parlaments Autonòmics parla per si sola. Evidenciant una divisió procedimental claríssima en funció de la dimensió de l’ens afectat. Perquè en els municipis grans i les corporacions estatals hem pogut veure com els partits negociaven amb formes i plantejaments no sempre transparents i justificables, mentre a nivell local es deixava mans lliures als caps locals per aconseguir els pactes més estrafolaris, probablement justificables davant dels veïns, però difícils de comprendre pels que no tenen coneixement de la situació. I, el més greu de tot, amb alguna que altra intervenció de cacics del poder provincial o comarcal. En què quedem, tenen llibertat o no?

Però clar, si els seus representants estatals son capaços de pactar un govern (el de la capital del regne) entre dos partits (PP i C’s) però incloent un tercer partit (Vox) que aporta els vots sense entrar-hi de forma directa, tot i que se li garanteixen alts càrrecs en regidories on mani el PP, qui li pot retreure a un Ajuntament menor que pacti repartir-se el govern dos anys cada partit?. Potser ja va essent hora de separar els procediments donant un protagonisme diferent als pobles que, per exemple, no tenen policia municipal, transport públic i altres prebendes de l’estat del benestar. Però que, per la seva pròpia dinàmica, molt sovint estan més a prop de l’acord entre persones que del pacte entre partits. Ja que els tenim oblidats tres anys i onze mesos, donem-los eines per resoldre els seus problemes amb més facilitat. Més autonomia i menys regidoria.

I queda la política. També presonera del moment polític que vivim i de l’estratègia dels partits. I aquí hem de tornar a parlar de Catalunya. Perquè a força de radicalitzar les posicions entre els unionistes, defensors de la Constitució i la unitat d’Espanya, i els independentistes, defensors de la consulta popular i, si s’escau, la independència, hem acabat oblidant que hi ha (curiosament, encara vigent a l’estat espanyol mentre no es canviï la Constitució) una tercera via batejada com Autonomia i que regeixen els respectius estatuts.

Una via, la del federalisme, que ningú invoca per no ser titllat, a dreta i esquerra, de tebi o insolidari. Oblidant que el que pot ser insolidari no és el concepte sinó la seva aplicació. Els seus càlculs. I que, si la seva aplicació no ha funcionat tan bé com s’esperava, per això hi ha uns electes que hi dediquen temps -i cobren un sou- per millorar les coses.

Per tant, senyors electes, deixin córrer les disputes per les cadires. Feina no en falta i si no poden incidir en les grans línies mestres de la política europea, dediquin-se a resoldre els problemes de telefonia o de les energies renovables. No en traurem res de poder dir que ja tenim xarxa 5G si això només serveix per controlar millor als ciutadans a través del seu mòbil. Diu el refranyer català que treballar i fer feina son equivalents. Jo penso que és cert, però que no hem de confondre moure’s amb treballar. I sincerament, ja tarden.

Actes reflexos

Francesc Murgadas

Francesc Murgadas

Reflexions a volta de correu... naturalment electrònic

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Si no han d'estudiar, ni treballar, ni fer la neteja obligada, ni el temps acompanya per sortir al carrer, ni el "no fer res" és una opció, què t'agrada fer a casa quan tens una estona per a tu?

Quan tens temps lliure a casa, quina és l'activitat de lleure que prefereixes fer?

Llegir
Veure la TV
Cuinar
Fer manualitats
Escriure
Meditar
Jugar
Altres