La segona mort de Lorenzo Contini

Amb La segona mort de Lorenzo Contini (Editorial Gregal), l’escriptora vilanovina Maria Rosa Nogué (Còrdova, 1965) va ser Finalista del VI Premi Gregal de Novel·la, un guardó que va voler destacar una novel·la en la qual l’autora, més enllà de seduir amb grapa els lectors amb una història plena d’enjòlit, proposa l’exploració de la ‘veritat’, que sempre se’ns fa escàpola no només en sentit literal sinó també en sentit filosòfic.

Perquè, què és la veritat? La veritat no només són els fets objectivables sinó també la veritat subjectiva, la interior. I en la veritat subjectiva també hi podria entrar, ja sigui pels marges o en el mateix centre, no només la mentida, o la fantasia amb què a vegades ens expliquem la pròpia realitat, sinó també l’ocultació de la veritat. I amb l’ocultació de la veritat, guardada per sempre més com aquell secret que un o una es pot emportar a la tomba, podem qualificar de ‘segona mort’ la que ha de planar en el record de la mort de Lorenzo Contini. Una mort real i ocorreguda en circumstàncies no gaire clares i objecte d’investigació per part de la policia, en aquest cas en la persona d’una molt eficaç mossa d’Esquadra, Laura Casamitjana, que en la seva vida privada li balla pel cap un secret pel fet d’haver estat una nena adoptada. Qui són el seu pare i la seva mare biològics? Aquesta és una de les preguntes essencials de tota existència humana, saber qui són els nostres pares (tal vegada per obrir el camí a la pregunta filosòfica més antiga: qui som nosaltres mateixos), encara que no tinguem cap sospita d’haver estat adoptats. Però en el cas de la mainada adoptada la pregunta té un sentit real més enllà del metafísic.

Els fils argumentals que cusen el tapís acolorit de referències literàries i artístiques que és també La segona mort de Lorenzo Contini, ens duran més enllà de l’Eixample barceloní, on ha ocorregut l’accident que ha provocat la mort instantània i cruenta de Lorenzo Contini, un col·leccionista d’art d’origen venecià per dur-nos a la sempre màgica i literària ciutat de Venècia. Fils argumentals que Maria Rosa Nogué trena amb una gran habilitat narrativa lligant tots els caps al final d’una novel·la en la qual com a recursos literaris s’incorporen figures reals com el gran Leonardo da Vinci, o la mateixa autora transvestida del personatge d’Anna Valls, amiga de joventut de Júlia Palau, un dels personatges sobresortints de la trama de La segona mort de Lorenzo Contini i que no té cap estima, ans al contrari, pel col·leccionista mort. Un malànima, i que en el seu fur intern Júlia Palau desitja treure’s el fantasma de sobre, el real i el psíquic, tot desitjant-li la segona o última mort, que és la de l’oblit.

Però no és només Júlia Palau qui vol ‘matar’ Lorenzo Contini, qui el vol expulsar de la seva ment per sempre més. D’altres personatges d’aquesta novel·la coral desitgen el mateix, i amb raó: Contini és un depravat. De manera que la novel·la de misteri està servida per al lector àvid d’emocions i excursions mentals per endevinar qui és l’assassí o assassina de Lorenzo Contini. I és per aquest motiu que en aquest comentari ja no donarem més pistes per tal de preservar l’enjòlit, el secret, de fet, els secrets. Perquè a més de la reflexió via ficció novel·lística sobre el concepte de la veritat, un dels fils argumentals és el ball de secrets que s’entreteixeixen en el relat. I és que, qui no té un secret gran, o mitjà, o un petit secret ja sigui real o imaginat? I és precisament la indagació del secret el que en aquest relat lliga amb la indagació de la veritat, i que tan bé es resumeix en les paraules de Joan Gomis, un dels personatges de la novel·la de Maria Rosa Nogué: De vegades el més important no és descobrir la veritat, sinó trobar la veritat més convenient.