Dol a Vilanova

Jaume Casanovas, un somniador per a un poble

Casanovas era un somniador, igual que els ximplets que el seguíem, capaç d’imaginar les proeses més impressionants, encara que després els resultats tinguessin poc a veure amb el plantejament inicial, però sempre en trèiem descobriments imprevisibles

Josep Maria Ràfols 08-08-2019 22:30 Lectures 3158

Era algun moment dels anys 60. Una colla d’escoltes, organitzats al voltant del Jaume Casanovas, vam muntar una gran operació. Havíem de construir uns aparells d’il·luminació, amb unes bateries, i pujats als tres punts més alts de la serralada que envolta Vilanova, havíem d’intercanviar-nos uns missatges amb el codi morse. Amb una il·lusió enorme van improvisar uns trastos, amb bombetes potents, i formant tres grups diferents vam pujar, si no recordo malament, al Pic de l’Àliga, al Montgròs i a la Talaia. Un cop dalt, va resultar que no vam aconseguir que cap dels aparells funcionés ni que en sortís ni una sola lletra del sistema inventat per Samuel Morse. Però el fracàs no ens va provocar cap depressió sinó la satisfacció d’haver intentat un desafiament que ens semblava prodigiós.

L’estiu de 1966 o 67, el mateix grup de gent, amb uns que se n’havien anat i altres que s’hi havien incorporat, sempre liderats pel Jaume, vam emprendre un viatge per recórrer la Catalunya francesa en bicicleta. Vam marxar en tren fins al Pirineu (em sembla que vam baixar a Puigcerdà) i vam començar a pedalar amb unes bicicletes velles i unes motxilles immenses a l’esquena. Ni estàvem preparats físicament per a fer aquelles etapes de Tour de França ni les bicis s’assemblaven a les dels nostres admirats Bahamontes i companyia. Després d’un parell de dies d’infructuoses pedalades, vam acabar compartint llargues converses amb habitants de la zona que ens van explicar la retirada dels republicans, camp a través i desolats. Recordo un vell alt i entristit que ens assenyalava amb la mà les vessants de les muntanyes: “Tout aixòs ega ple de gent que fugia desespegada”. Vam anar a Cuixà a collir préssecs i vam acabar compartint vetllades amb els monjos montserratins que ens explicaven les seves cuites de convent.

Les bicis van quedar arraconades en un magatzem de l’estació i ens en vam anar, per parelles, a fer autoestop. El Joan Castells Trius i jo no vam tenir gens de sort. Parats a la carretera, ensenyant el dit als automobilistes, se’n va fer de nit sense que ningú parés. Vam dormir a la cuneta i l’endemà al matí es va parar un camioner, perquè devíem fer-li pena, que no anava a on nosaltres volíem anar, però ens era igual. Vam arribar a un poblet desconegut on vam fer amistats i jo en vaig treure una coneixença que va donar per cinc o sis anys de correspondència.

En aquella època el Jaume Casanovas era un somniador, igual que els ximplets que el seguíem, capaç d’imaginar les proeses més impressionants, encara que després els resultats tinguessin poc a veure amb el plantejament inicial, però sempre en trèiem descobriments imprevisibles.

Quan es va posar a fer política, jo no estava amb ell. Me n’havia anat a Barcelona a fer periodisme i Vilanova se m’havia fet llunyana. Però tinc la sensació que, amb el redisseny de la ciutat postfranquista, va fer des de l’Ajuntament una cosa semblant a la que havia fet amb els escoltes, encara que amb molt més rigor i professionalitat. Va dibuixar, amb l’ajuda d’un ampli equip, la ciutat que somiava i va engrescar la ciutadania a creure que aquell trasbals era possible. No va aconseguir tot el que volia, ni de bon tros –com recordava fa poc el Bienve Moya a Eix Diari- però va traçar les línies mestres de la vila per a les dècades vinents al mateix temps que desvetllava la ciutadania per assumir que la vila era seva, que li pertanyia i que l’aportació de cadascú, amb el que tenia al seu abast, era imprescindible per treure el poble de l’anorreament en què es trobava.

Jaume Casanovas em recorda l’Esquilache de ‘Un soñador para un pueblo’ (Antonio Buero Vallejo) quan diu “No hay cosa peor que estar muerto y no advertirlo”. El Jaume va cridar les vilanovines i els vilanovins a ressuscitar, a sentir que la ciutat els necessitava, que ja veuríen el què en sortiria, però que era el moment que tots plegats despertessim per començar a ser protagonistes del futur en comú. 

Tribuna

Tribuna Oberta per promoure l’intercanvi d’opinions, el debat i la reflexió

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

El Departament de Salut està preparant una nova llei d'addiccions amb limitacions més àmplies contra el tabac davant un repunt del consum després d'uns anys de descens

Salut vol prohibir fumar a totes les terrasses. Què et sembla la mesura?

Molt bé
Malament