Gobseck, l’usurer de Balzac

En l’acurada traducció de Marta Marfany Simó, Quid Pro Quo Edicions, de Pollença, Mallorca, acaba de publicar Gobseck. L’usurer, una de les novel·les de costums escrita l’any 1830 per aquest gegant de la literatura francesa del segle XIX que va ser Honoré de Balzac (1799-1850).

Amb una vocació de pedra picada com es desprèn de la seva biografia, Honoré de Balzac es va proposar dur a terme un projecte literari de gran envergadura i que va batejar amb el nom de Comèdia humana. En aquesta Comèdia humana no hi podia faltar el personatge de l’avar, que en aquesta novel·la s’identifica amb un prestamista molt intel·ligent i mestre en les arts de la usura que fa tantes víctimes. L’escriptor Honoré de Balzac fa un retrat realista fins a l’últim detall de la seva naturalesa psicològica a través de la veu narradora d’un col·laborador de l’usurer Gobseck: el procurador Derville.

La figura de l’usurer, vella com la creació de la moneda al món i adquirint així una variant en la figura del prestamista, respon a un arquetip: l’avar, el gasiu, el o la cobdiciosa fins i tot quan la persona no ho necessita. L’avarícia és avidesa en l’acumulació de béns materials, o també immaterials. És per aquest motiu que la gasiveria i la cobdícia són tendències anímiques que busquen satisfer un buit que és d’ordre metafísic i per aquesta causa no acostuma pas a omplir-se. Per descriure-ho amb una imatge ben gràfica recordem una frase popular castellana: «la avarícia rompe el saco», i que ve a dir que per acumulació i pes al final el sac es trenca i tot el que hi ha a dins se’n va en orris. És a dir: que al final l’avarícia no només es revela inútil per a una vida plena, i més si no se’n gaudeixen els béns, sinó que també acaba sent font de frustració en el moment del comiat de la vida, quan ho hem de deixar tot.

N’hi ha gairebé prou per fer-se una idea de l’acumulació de béns al final per no-res en aquesta magnífica descripció de la inutilitat: «mentre durava la discussió les mercaderies es feien malbé...» El personatge de Balzac és un home que aplica els seus talents tant a prestar a preu convenient per als seus interessos com a cobrar el màxim de rèdits dels diners prestats. És clar que en aquests tràfecs a Gobseck li són proporcionades no poques oportunitats d’embadalir-se com un enamorat davant la brillantor de l’or o de la bellesa seductora dels diamants, és a dir, li és dispensat el gaudi d’una eròtica contemplativa que al final, però, esdevé no només obsessiva sinó també fantasmal. És així com Gobseck, ja moribund, exclama davant de Derville, que l’ha anat a visitar: «M’ha semblat veure la meva habitació plena d’or viu i m’he aixecat per agafar-ne. A qui anirà a parar el meu?» I aleshores formula un mandat al procurador que dóna a entendre que tal vegada l’usurer un dia, potser quan era jove, va tenir una aventura: «la bella holandesa tenia una filla que vaig veure no sé on...». Gobseck demana a Derville que busqui la noia.

La novel·la d’Honoré de Balzac, escrita amb el llenguatge acolorit i precís que caracteritza la seva narrativa basada en ambients reals i en la qual l’autor hi desplega una galeria d’esplèndids retrats de tipologies humanes, es conclou sense que els lectors sapiguem si el procurador Derville troba o no la filla de la bella holandesa, i si a aquesta filla li farà profit l’or del vell usurer Gobseck... A ell segur que no.