Literatura

La última hermana

Frederic Llopart 08-11-2019 18:39 Lectures 426
Coberta de 'La última hermana' de Jorge Edwards. Eix

Coberta de 'La última hermana' de Jorge Edwards. Eix

Novel·la sobre el compromís basat en la història de la Maria Edwards MacClure que en el París envaït pels nazis va dedicar-se a salvar un seguit de nens jueus que treia de l’hospital en el que treballava de voluntaria

Narració en que es realça el valor del compromís i de com hi ha persones que poden viure una vida tranquil·la, sofisticada i sense problemes, pren la decisió de posar-se al costat dels oprimits i no sols comprometre el seu patrimoni sinó també la vida per ajudar als altres i en el fons per combatre la injustícia i la barbàrie.

Jorge Edwards, és un narrador i periodista xilè, nascut a Santiago. És advocat i ha exercit com a diplomàtic, a París al costat de Pablo Neruda i en la Cuba de Fidel Castro. Al començament del govern d'Augusto Pinochet va residir a Espanya (1973-1978). Ha escrit nombrosa obra periodística a Xile i altres països, així com diversos llibres de contes, on transcriu fidels observacions sobre la societat xilena tradicional i decadent. Les seves novel·les, seguint el model de la crònica i el realisme, tracen vasts quadres de la vida xilena en diferents moments del nostre segle. En 1994, va rebre el Premi Nacional de Literatura.

La protagonista és la Maria, una dona xilena que porta una vida regalada i molt superficial, té recursos econòmics suficients i tambe els que li van fent arribar la seva família, ha tingut relacions amb personatges influents de l’alta societat fruit del seu matrimoni amb un personatge reconegut socialment.

La frase Ils arrivent!. Marca el començament de la narració. Hi ha des d’incredulitat, fins a una certa indiferència amb l’arribada dels alemanys invasors a París, per alguns és un desastre però també hi ha qui ho viu com un espectacle ja que la vida social, els espectacles no s’aturen gaires dies i la sensació d’una estranya normalitat s’apodera de la ciutat.

És el cas de Maria, que va a veure l’arribada de les tropes per veure l’espectacle però també per copsar la reacció de la gent amb un ambient enrarit però també de curiositat, manté el seu nivell d’activitat social com si no hi ha hagués ni ocupació ni guerra. La Maria segueix mantenint la seva relació amb les persones de la diplomàcia xilena i també entra en contacte amb alguns alemanys que han arribat a París a combatre, com a diplomàtics o com a oficials d’estat major en tasques d’administració. Destaca entre ells figura l’escriptor Ernst Junger, l’autor que va fer tot un seguit de diaris de l’ocupació de París pels alemanys. Però de tots ells destaca per la seva importància en la trama l’almirall Canaris que va viure una temporada a Xile i té algun record de la família de la Maria. La seva presència en el relat és important ja que en algunes ocasions la seva intervenció salva a Maria de situacions desagradable, sobretot quan la Gestapo li ha posat l’ull al damunt per les seves activitats.

I les seves activitats són fruit de la que l’atzar l’ha portada a conèixer una branca de la resistència que treballa des de l’hospital jueu en salvar els nens de dones jueves embarassades que esperen ser portades al camp de concentració quan no una execució directa i sense cap mena d’esperança. Entra a treballar a l’hospital com a voluntària d’assistència social i ben aviat troba el sistema de treure i momentàniament salvar la vida als nens de l’hospital i portar-los a la xarxa de resistència que permetrà que aquets nens puguin ser traslladats a famílies que els crien i eduquen com si fossin seus a l’espera que acabi la guerra i puguin ser retornats a les seves famílies si han sobreviscut a l’holocaust.

La narració va tenint diversos girs a l’entorn de les diverses estratègies que la protagonista ha de d’utilitzar per poder seguir treballant en la xarxa de salvament dels nens jueus, segueix amb la seva vida social de festes i reunions socials i culturals a les que convida a jueus com una mostra de rebel·lia però amb la participació dels alemanys, entra amb contacte amb alguns capellans catòlics que van tenir també la seva pròpia xarxa de salvament, com la seva pròpia xarxa cau i es detinguda per la Gestapo, torturada i salvada in extremis per part de la diplomàcia xilena quan el país, Xile, encara estava al costat del alemanys,...

Una llarga narració en la que es veu el contrast de les actituds dels diferents personatges, des del que en el primer moment van decidir resistir contra els ocupants i també aquells que van intentar contemporitzar i fins i tot confraternitzar amb els invasors. I també lògicament de la participació francesa en la persecució dels jueus, una part dels francesos en la delació de les famílies jueva en contraposició amb la posició de la resistència que va plantar cara al invasor i va aconseguir establir una xarxa de col·laboració que va permetre no sols salvar molts nens sinó ajudar a la fugida de moltes famílies.   

La narració com hem dit al principi es basa en la figura de Maria Edwards MacClure, persona que no és massa coneguda a Xile i en canvi es reconeguda a França i també a Israel on ha estat reconeguda com una dels Justos entre las Nacions per haver salvat a nens jueus a França.

El llibre ben escrit, amb estil de reportatge en alguns moments manté el suspens al llarg del recorregut de la trama i sorprèn com la protagonista va poder sobreviure gairebé sola -acompanyada de la seva cuinera Brunilda i de l’amant ocasional René, resistent també-  passant de viure folgadament a vendre’s tot el que té valor del seu entorn per tenir recursos per poder seguir la seva lluita. El llibre farcit d’anècdotes acaba amb el retorn de la protagonista al seu Xile natal on acabarà els seus dies rebent abans però la màxima condecoració del govern francès, la Legió d’Honor, per la seva lluita a la resistència .

El llibre té una excepcional feina de documentació i investigació. Molt interessant.

La última hermana
Jorge Edwards
Acantilado 270
Quaderns Crema
Barcelona, 2016

Negre sobre blanc, notes de lectura

Frederic Llopart

Frederic Llopart

passant planes...

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Si no han d'estudiar, ni treballar, ni fer la neteja obligada, ni el temps acompanya per sortir al carrer, ni el "no fer res" és una opció, què t'agrada fer a casa quan tens una estona per a tu?

Quan tens temps lliure a casa, quina és l'activitat de lleure que prefereixes fer?

Llegir
Veure la TV
Cuinar
Fer manualitats
Escriure
Meditar
Jugar
Altres