Literatura

L’avarícia i els avars

Teresa Costa-Gramunt 29-12-2019 20:32 Lectures 908
Imatge coberta de 'L'avarícia' i el 'Llibre dels avars'. Eix

Imatge coberta de 'L'avarícia' i el 'Llibre dels avars'. Eix

De l’avarícia, que tant vol dir el pecat d’adquirir sense mesura, o de forma àvida i desordenada, com vol dir no desprendre’s de res encara que sobri, que l’abundància surti per les orelles, en parla de forma raonada el filòsof Oriol Ponsatí-Murlà (Figueres, 1978) al seu assaig L’avarícia, publicat per Fragmenta Editorial dins la sèrie «Pecats capitals».

A L’avarícia, i basant-se en veus autoritzades com Bracciolini, Evagri Pòntic, Gregori el Gran, Tomàs d’Aquino, Aristòtil, Prudenci, Joan Cassià, Isop o Demòcrit, Ponsatí-Murlà reflexiona sobre una actitud que tendeix al tancament, tot al contrari que la generositat, i de límits ben difusos. L’avarícia, que no poques vegades condueix a pràctiques decididament corruptes, només cal consultar les hemeroteques dels últims anys en el nostre entorn immediat, irradia en les nostres societats globalitzades i interconnectades. Però a qui més perjudica és al propi avar que en ares de desviure’s per acumular béns i riquesa, acaba per no viure, per no gaudir del patrimoni acumulat. No té temps ni sopa dues vegades, com es deia a casa dels meus avis per riure una mica del més ric del cementiri.      

L’avarícia és un dels set pecats capitals, però és un pecat relatiu, ja que entre l’avar sever i el simplement garrepa hi ha una gradació. Fins i tot l’avarícia podria arribar a ser considerada una virtut si assenyalem el vici d’acumular capital o béns de tota mena com una virtut avui dia celebrada i ben a la moda, sobretot entre les classes dominants d’Occident.

Però també és un vici d’Orient, i des de ben antic, com antiga és la humanitat amb les seves virtuts, defectes i pecats capitals. Per aquestes mateixes dates, a les llibreries també es pot trobar una altre treball assagístic com L’avarícia que també posa el focus sobre aquest pecat capital. Es tracta del Llibre dels avars (Adesiara), l’autor del qual és Jàhiz de Bàssora. Llibre dels avars, un llibre de referència de la literatura àrab, està traduït al català per primera vegada de l’àrab clàssic per Margarida Castells Criballés.

Jàhiz de Bàssora (Bàssora, c. 776-869), un intel·lectual àrab que va formar part de la Casa de la Saviesa de Bagdad, reflexiona sobre l’avarícia i els avars bàsicament contant històries que, està clar, acostumen a ser força divertides, ja que les «extravagàncies dels avars i les excuses del garrepes», al criteri d’aquesta lectora sens dubte podrien ser material per a un film el protagonista del qual fos un còmic.

Un avar molt avar és un arquetip que també va ser posat sota la lupa d’aquell gran dramaturg que va ser Molière. En els avars veiem aquelles persones que es fan desgraciades a causa d’una perenne insatisfacció.    

En aquest mateix sentit, a L’avarícia, Ponsatí-Murlà escriu: «L’avar no representa en absolut un problema per als altres, sinó exclusivament per a ell mateix. És algú que, simplement, s’ha equivocat a l’hora d’establir els seus criteris de prioritat vitals i ha fet passar un afany de riqueses que només pot conduir a la insatisfacció per davant d’una vida regida per altres motivacions que la facin autènticament valuosa».

Perquè el que té molt sembla que encara en vol més... Un horror al buit existencial a causa d’una vida buida dels valors que la fan rica. Un buit que no s’omple ni en somnis i que no poques vegades fa tan miserable al ric. La saviesa popular ho diu amb els mots tan senzills com gràfics d’aquesta dita castellana: «La avarícia rompe el saco». Si tant hi acumules i pel seu propi pes al final el sac es forada i tot se’n va avall, es perd. És clar que, al final, tot es perd perquè a la tomba no ens enduem res.  

El blog de Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Un espai-estat d'ànim

http://elveldharmonia.blogspot.com

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Des que l'any 2006 la llei antitabac va prohibir fumar a l'interior bars i restaurants, molts establiments han optat per dotar de calefacció les seves terrasses a l'aire lliure. Es calcula que una terrassa amb quatre estufes en marxa 8 hores al dia emet tant CO2 com viatjar en cotxe 350 quilòmetres.

Què et sembla la prohibició de les estufes a les terrasses dels bars que algunes ciutats han començat a aplicar?


Malament