Literatura

Xavier Serrahima i La vida que no vam viure

Teresa Costa-Gramunt 20-01-2020 12:15 Lectures 1515
Imatge coberta 'La vida que no vam viure', de Xavier Serrahima. Eix

Imatge coberta 'La vida que no vam viure', de Xavier Serrahima. Eix

Amb La vida que no vam viure (El Gall Editor), el poeta i articulista Xavier Serrahima ens ofereix la seva segona novel·la en la qual les veus que s’hi expressen, cadascuna amb el seu verb i òptica, són les veus de dues dones que van trenat una història d’alt voltatge psicològic en desgranar-se en relats interiors, en monòlegs en primera persona.

El tema nuclear de La vida que no vam viure és el de la recerca de la identitat, però són diversos els fils que teixeixen l’entramat d’una novel·la que l’autor divideix en tres parts, arquitectura que li dona el ritme i l’enjòlit que de seguida atrapa el lector. Un dels fils és la relació pare/filla, que quan es dona de manera positiva reforça la identitat femenina de la filla. Un altre fil compartit és la maternitat que es mostra a través de la figura de les mares de les protagonistes així com el propi procés de la maternitat.

La maternitat és un tema complex i, per tant, conflictiu, i no només perquè el paper de la mare en la vida humana és transcendental –el primer vincle que establim és amb la mare-, sinó perquè el drama exposat a La vida que no vam viure és el segrest del paper de mare perpetrat contra una de les protagonistes: la criatura li ha estat robada en néixer. Una violència majúscula que trastoca no només la identitat de la mare a la qual no en deixen ser, sinó que a través d’aquell cordó umbilical invisible en el qual transita la vida, trastoca la identitat de la filla donada en adopció.

Quantes vegades no ens hem dit: «I si hagués nascut en tal lloc o en el si d’aquella família?» Pregunta retòrica, ja que en la majoria dels casos és producte de la fantasia. Però, què passa quan és un fet real? La identitat, que es construeix a través de la memòria, ¿es veu influïda pels pares biològics encara que no se’n sàpiga res, o el que hi compta són les vivències en el si de la família adoptiva?

Aquesta és una qüestió que més enllà de les històries personals –un cabàs, ja que tots en coneixem alguna-, té un component psicològic de gran calat, però també filosòfic: «Qui sóc?», ens preguntem. Aquesta és la reflexió de fons que es manifesta tot al llarg de La vida que no van viure, de Xavier Serrahima, quan fa parlar per una banda la filla adoptada i la seva problemàtica adaptativa al medi –sempre se sent estranya i amb dubtes metafísics permanents-, i per l’altra banda fa parlar a la mare que, mitjançant la redacció d’un diari, explica les circumstàncies que la van dur a un embaràs conflictiu i com després li va ser presa la filla i els trastorns psicològics que aquest fet dramàtic li ha causat. Amb la filla sent que li han pres la vida.

El de les criatures robades a l’època franquista i encara més enllà, és un tema desgraciadament actual que ha esglaiat l’opinió pública per la crueltat extrema que suposa. «Com es va poder fer una cosa així». Un fet que ha provocat molt de dolor en les víctimes. Patiment que es mostra a cada paraula escrita per una i altra protagonista de la novel·la de Serrahima respecte de la vida que ambdues no van poder viure, i que ja no podran viure per més que algun dia arribin a trobar-se. Si es dona el cas, i no és fàcil que es doni, ja que els malfactors es van ocupar prou de no deixar rastres d’aquest crim, podran viure la història d’una abraçada, d’un retrobament. Però els anys que han passat, i són quatre dècades, ja han estat viscuts, però no pas com se suposa que s’haurien d’haver viscut. Això ha comportat que les identitats d’una i altra protagonistes siguin les que són en l’actualitat, però greument ferides per la manca de la relació mare/filla que de forma natural les havia d’haver unit.

Amb habilitat narrativa, Xavier Serrahima es posa a la pell d’aquestes dones, viu des de dins el seu drama personal i les fa expressar-se segons la seva psicologia profunda. L’una des de la seva experiència de filla que no s’assabenta que és adoptada fins que el pare ja és a les portes de la mort. L’altra des dels fulls d’un dietari que, per indicació d’una bona psicòloga, escriu a una filla que algun dia vol trobar i a la qual dona explicacions perquè vol que la comprengui. Podria molt ben ser que aquesta trobada no s’esdevingui mai, però per a l’una saber la veritat potser li suposi una explicació de la seva persistent sensació d’estranyesa davant de la vida i de si mateixa; per a l’altra, la catarsi d’escriure el dietari ja li és benèfica. Perquè parlar amb la filla encara que no la vegi ja és establir-hi un lligam tan sanador com amorós, una relació espiritual que els lladres de criatures, que per escàndol de la consciència en treien un benefici econòmic, també li van furtar sense pietat.

Amb La vida que no vam viure, de Xavier Serrahima, som davant d’una novel·la gosada quant a estil a través de la modulació de veus i registres gramaticals, així com som davant d’un relat valent, de denúncia de males pràctiques humanes. Frase darrere frase, Serrahima posa el focus en les entranyes més fosques i més doloroses d’un fet criminal: els infants robats en néixer. Una pràctica fraudulenta i sense escrúpols, una inhumanitat que ha afectat la vida de moltes persones. Aquesta novel·la, que paga la pena de ser llegida pel seu interès tan literari com humanitari, hauria de ser objecte d’un fòrum intel·lectual, científic i ètic, així com hauria d’invitar a una discussió àmplia i profunda entre éssers humans. Perquè el dolor espiritual sofert per les protagonistes de La vida que no vam viure ateny a tothom, entre altres raons perquè hauríem pogut patir-lo qualsevol de nosaltres.

El blog de Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Un espai-estat d'ànim

http://elveldharmonia.blogspot.com

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

La comarca del Garraf està registrant en els darrers dies un repunt dels casos de coronavirus entre la població i la Generalitat ha suspès els ingressos, les visites i les sortides de les residències de gent gran de Sitges

Creus que la població s'ha relaxat i no compleix amb les mesures de prevenció de contagis?


No