Literatura

La supèrbia, pecat i virtut

Teresa Costa-Gramunt 16-03-2020 10:14 Lectures 704
Imatge coberta de 'La supèrbia', de Jordi Graupera. Eix

Imatge coberta de 'La supèrbia', de Jordi Graupera. Eix

La pressió social contra la supèrbia és una manera de destruir els millors àngels de la nostra naturalesa i les poques pensades originals que anem tenint durant la vida.

L'antídot de la supèrbia no és tan sols la humilitat; és també un espai social on l’interès genuí per coses diferents i elevades és vist com un guany per a tothom.

Fa la vida més rica i oberta.

Jordi Graupera

 

Jordi Graupera (Barcelona, 1981), doctor en filosofia i investigador de pensament polític, a La supèrbia (Fragmenta Editorial) ha escrit una reflexió ben punyent sobre aquest pecat capital que, diu la tradició bíblica, és el pecat del diable: creure’s com Déu. O dit en llenguatge vulgar, a peu de carrer: aquest o aquesta s’ho creu. Creure’s què: que és més que els altres, un ésser superior. Però també és cert que no hi ha un centrament i reforçament de la seguretat de la persona sense autoestima i la íntima consciència de ser, perquè tots ho som, algú valuós.

Diu Jordi Graupera que «la teva millor virtut és el teu pitjor defecte». És així en tots els ordres de la vida, com ja fa cinc-cents la carmelita Teresa d’Àvila advertia a les seves monges del que per sobre de tot li agradava al senyor Diable: temptar les ànima bones. En aquesta malifeta de l’àngel caigut es basen les històries més saboroses del personatge de Don Joan: seduir una monja, una dona lliurada a Déu, la més gran competència que posa a prova l’orgull i satisfacció del mascle conqueridor.

Ara bé, sense un caràcter ferm no es va gaire lluny a desgrat, però, que una persona amb una forta personalitat i determinació de seguida trobarà a cada cantonada vigilants fent torns a l’hora d’advertir al superb, o percebut com a superb, que abaixi els fums. Hi ha col·lectius que són especialistes  en rebaixar virtuts, ciutats que es vanten de tenir com a distintiu llançar vinagre al pobre que ha de ser censurat o minimitzat a causa de sobresortir un mil·límetre del comú. De seguida se li aplica el llit de Procust.

Així no es va enlloc, així no creix res, així no s’avança, així encara seríem en règim tribal. Perquè justament una comunitat, una ciutat, un país avança per la intel·ligència, el coratge i la creativitat dels millors, que són els que són i acostumen a ser només uns quants. Millors en alguna cosa de profit, entengui’s bé. No persones per sobre de ningú. Aquesta idea de superioritat dels uns per sobre dels altres és promoguda pels règims feudals, colonials, absolutistes, totalitaris. D’aquí ve que la millor cura per posar tothom a lloc és l’exercici de la democràcia en tots els àmbits. Així els mandataris dels règims democràtics, com recorda Graupera en el seu assaig, ja no es poden permetre ser temuts sinó que procuren ser apreciats.

Tenint present que la millor virtut pot ser també el més gran defecte, sembla oportú buscar l’equilibri tant en l’àmbit personal com en l’àmbit col·lectiu. L’equitat entre el poc i el massa només sorgeix d’una íntima convicció, un sentiment de vàlua que malgrat la pol·lució a vegades de salfumant ambient, permet a la persona seguir un rumb que encara que la comunitat no el sàpiga veure en rebrà el do.

Una comunitat creix quan les persones es nodreixen les unes a les altres, quan amb generositat s’ho permeten. «Com més fràgil és una comunitat, més necessitat té de censurar els caràcters forts», escriu Jordi Graupera. Ho comprovem cada dia. Quan tenim un líder que per les seves qualitats seria admirat i apreciat en altres indrets de mentalitat més oberta i, sobretot, més operativa, aquí se li tiren tomàquets. Aquí la capacitat de fagocitar líders és de manual i que comprenguem la nostra feblesa ateses les nostres circumstàncies històriques no vol dir que l’hàgim de comportar pels dies dels dies. Madurar com a societat és el repte.

La supèrbia és un pecat o una virtut? Més enllà de la doctrina cristiana tradicional es pot veure en les seves dues cares. Perquè si canviem la paraula supèrbia per un cert orgull o dignitat i seguretat personal íntima, tindrem la mostra d’una virtut o facultat que ens permet aguantar-nos drets davant l’adversitat i, ocasionalment, davant el rebuig, el menyspreu o la crítica arbitrària. Si la supèrbia es l’orgull del diable i la vanitat del beneit que es pensa qui sap què, doncs tenim l’expressió d’un pecat. Així, per equilibrar els plats de la balança i fugir tant de supèrbies amb la marca del diable com de les falses humilitats que tanta angúnia fan perquè són igualment filles del diable en la seva cara hipòcrita, eficaç per a la salut de l’ànima seria posar tota l’energia al servei d’alguna cosa més elevada que nosaltres. I això és tant i dona tanta feina que no tindríem temps ni per mirar ningú per sobre de l’espatlla ni per mirar-nos el melic.

El blog de Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Un espai-estat d'ànim

http://elveldharmonia.blogspot.com

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

La pandèmia ens obliga a estar tancats a casa, que és la millor manera de frenar els contagis. Després de dues setmanes de confinament, ens agrada pensar en allò que farem quan això s'acabi.

Què és el primer que faràs quan s'aixequi el confinament?

Anar a veure la família
Quedar amb els amics
Sortir a fer esport
Anar a la perruqueria
Organitzar una festa
Passejar per la natura
Crec que em costarà tornar a la rutina
Altres