La figuera de la casa de la iaia

Avui la figuera ja verdejava, plena de fulles fresques, lluents, carregades d'esperança.

Aquest és l'arbre mític del meu pare, el que el transporta al temps de la seva infància i el situa al mig del pati de la casa dels meus iaios on una figuera va acompanyar durant molts anys la família.

Cada estiu, quan les figues estan madures, iniciem un seguit d'anades i tornades per a obsequiar el meu pare amb tan preuat fruit i llavors, sempre es fa present el record d'aquella figuera: enorme i tan atapeïda de fruits que el meu pare sempre havia d’estar portant recipients ben plens a les veïnes.

A dia d'avui si el meu pare veu una figuera, casualment, sempre és més petita i amb menys fruit que aquella de la seva infància i no tan sols, perquè aquella mai perdia les fulles, mai es quedava pelada.

Ara, en mig del confinament, les figueres ja han brotat i totes tenen fulles petites d'un meravellós verd clar, que avancen en el seu cicle de la vida, i per primera vegada la figuera, per a mi, ha esdevingut arbre icònic ple de representacions de l’ahir i de l’avui i com no, de desitjos del futur que està per venir i que tant de bo permeti, un cop més, parlar de dolços fruits carregats de “màgics” records .