L’estèril polèmica entre tradició i innovació

Em sembla que va ser en Pepe Rubianes qui va dir que mirar un partit de futbol per la tele i concloure amb un “hem guanyat” era tan estúpid com veure una pel·li porno i dir “hem cardat”. Darrerament tinc una sensació similar. Fer una sessió online i concloure que hem educat em sembla tan idiota com fer una partida al Fifa 20 i dir que hem fet esport.Ara que tots estem connectats i que la tasca educativa es desenvolupa íntegrament a través de pantalles, potser es veurà millor el valor de determinades innovacions i el valor també de determinades tradicions.

L’escola física com a element socialitzador i igualitari. Millorable, sens dubte, però infinitament superior a l’enclaustrament i a l’aïllament de cada alumne amb la seva realitat social, familiar i econòmica. Amb tots tancats a casa ens hem oblidat dels drets dels infants. Quaranta-un dies confinats sense sortir ni una estona no és precisament una dada per felicitar ningú, més aviat ens hauríem de mirar al mirall i veure si era realment tan necessari, si la nostra concepció de la infància és tan polida i exquisida com proclamem, si els països que han deixat sortir la canalla estan molt pitjor o ha estat un càstig irrellevant.

El llibre de text, denostat per símbol d’una tradició, ha deixat pas a Google i a altres aplicacions i plataformes privades que persegueixen el lucre amb tanta o més ambició que les editorials. Els grans triomfadors d’aquest trimestre són ells, la xarxa s’ha convertit en l’escola global. Tanmateix no és una escola. Ho som els mestres i alumnes, però no en la versió virtual. En aquesta realitat som transmissors de pastilles de coneixements i poca cosa més. Uns avatars empresonats. El telèfon no és capaç de substituir la presència, qualsevol persona que estimi ho sap. L’educació no és un exercici virtual. Recordem-ho perquè la temptació política de perseverar en aquest model es farà present.

I què és el que ens queda? Lamento dir-ho, però el de tota la vida, la part més antiga de l’educació: l’acompanyament. Pedagogia és una paraula grega que deriva de la que utilitzaven per referir-se a l’esclau que acompanyava els nens de la mà. Portar de la mà, ser-hi, fer-se present i servir d’acompanyament per arribar a algun lloc.